no vaig saber triar (PART I)

Quan et tenia entre els meus braços eres com el foc, i jo em sentia més viu que mai. A poc a poc vaig aconseguir allò que semblava impossible, inassolible, tan impossible com baixar una a una totes les estrelllas del cel, fins que un dia al obrir els ulls vaig veure que ja no tenia res, que havia perdut tot i tenia les mans buides.
Júlia... la meva estimada julieta, no saps quant et trobo a faltar... vas ser, ets i seràs l'únic i veritable amor de la meva vida, els meus dies ja no són dies des que no et tinc al meu costat, i cada vegada que recordo moments de la nostra curta però intensa i inoblidable història d'amor, sento una gran tristesa en el meu interior, i també sento que el meu cor està trencat, partit en dos, i una meitat me la vaig deixar entre les aules del col·legi...
Tot això va començar un dia de gener del 1975 en el qual vaig començar a donar classe en un col·legi de Granollers, en aquells temps encara teniem la dictadura de Franco, eren uns temps durs però en els quals regnava la pau i l'ordre, es a veure amb els temps d'ara.

Vaig entrar a l'aula, em vaig presentar com el professor que anava a substituir a l'anterior professor de matemàtiques i de seguida va començar la classe.
Cinc minuts després algú va cridar a la porta:

-"si? endavant"- vaig dir jo
-"es pot? sento molt arribar tard"

Eres tu. De cop i volta em vaig quedar sense paraules al veure't per primera vegada, de cop i volta... els meus dies ja tenien nom.
Cada matí al despertar-me el teu nom era e meu primer sospir, i per les nits al llit la meva última paraula.
Vaig pensar que seria una estupidessa, algo passatger, pero quan va passar el temps vaig vore que no era així. Era molt estrany el que m'estava passant, en tots els anys en els quals m'havia dedicat a la docència, mai havia sentit res tan for per una alumna.
Cadavegada que em parlaves o que les nostres mirades es creuaven, m'alegraves el dia.

Quan portaba un parell de mesos en el poble com professor, em van fer fix en el treball. A pesar que no m'agradava el lloc, tenia la meva gent lluny, el meu apartament era massa petit i vivia amb la meva dona a la qual no veia gairebé mai pel seu treball jo era feliç.
Alguna vegada vaig pensar en dir-te tot el que m'estava passant, el que sentia per tu, dir-te que eres la llum de la meva vida, que eres la meva princesa de 17 anys per la qual sens dubte, donaria la meva vida. Però no ho vaig fer, vaig preferir callar.

A mesura que passaven els dies, i amb els dies setmanes, m'anava adaptant cada vegada millor al poble, ja tenia algunes amistats, poques però bones, havia trobat altre apartament més gran i acollidor per molt poca diferència de preu, i el millor de tot és que la meva dona passava tota la setmana fora i solament tornava unes dues vegades al mes... ja no la miraba amb els mateixos ulls des que et vaig veure a tu.
per altra banda la meva "relació" amb tu anava millorant, cada vegada et tenia més afecte i no podia evitar estimar-te. Però un dia la meva vida va donar un gir de 360º, quan no podia més amb aquesta situació, no sé d'on vaig treure el valor però t'ho vaig dir tot. M'enrecordo que després d'això va haver un silenci molt incòmode entre els dos, el meu cor bategava tan fort que semblava que anava a esclatar.

-"si li soc sincera professor, jo sento lo mateix que vosté, des del primer dia vaig saber que seria algú important en la meva vida".

M'era estrany estar amb algú tan jove, però en poc temps em vas demostrar que eres tot una dona amb les idees clares des del principi, que tenies edat suficient per entendre i decidir, i per tant per a nosaltres l'edat no era cap impediment. L'única cosa que em limitava un poc era la meva posició de professor, però jo no podia permetre que això anul·lés el que sentia, ja que el treball és un mitjà de vida, però no la vida sencera i lluiti sempre amb tots els meus mitjans perquè triomfés l'amor...
penso que l'amor no respecta càrrecs ni edats, se que haurà qui pensi que si... però no tots pensem de la mateixa forma, però sens dubte se que qualsevol que es posés en el meu lloc entendria el que m'estava passant.