La nineta de plàstic

Hi havia una vegada una nineta de plàstic, que sempre estava sola, mai tenia companyia.
Abans solia jugar amb una nena de vuit anys, la qual es va cansar d'ella, i la va abandonar a un racó.
El cas és que a pesar de ser una joguina preciosa i cara, la nena es va avorrir d'ella...quines coses.
És clar, com que és una nina de plàstic no sent, no sofreix per la solitud ni l'abandó, no plora, és inert, no té vida, la seva expressió de la cara mai canviarà, i el més important, no sofrirà mai per amor... doncs... qui fora nineta de plàstic oi? Sempre tindríem un somriure pintat a la cara i el nostre cor sempre estaria en plena forma, i la nostra ànima també.

Els nens l'utilitzen una estona, ningú la vol per sempre.
Nineta.... no et confonguis, no et van a voler mai, ets un passatemps, per a llevar l'estrès, res més.
Aquesta bona nineta de plàstic com que és inert, passarà la vida esperant un amor que afortunadament mai arribarà... i com que no arribarà, ella no sofrirà, ni plorarà, ni passarà nits sense poder dormir, ni somiarà en no somiar...
Moltes mans han tocat les seves mans, les mateixes que un dia la van abandonar... molts ulls han mirat els seus ulls, els mateixos que un dia d'ella s'han burlat.
Nina... digues-me que se sent al no sentir, al no sofrir... jo també vull ser una nineta, inert, sintètica, de plàstic, com tu.