Cara o creu.

La RAE defineix el verb confiar com "Pactar amb una altra o altres persones, que aquell que s'equivoqui o no tingui raó, perdrà la quantitat de diners que es determini o qualsevol altra cosa."
Ara tanca els ulls, i imagina que has apostat tot el que tens a una cara, tot, has apostat cegament confiat que has triat bé, saps que vas a guanyar. Però que passa si no surt la cosa com havies pensat? que et quedes sense no-res, això és el que passa.
Quan confies en alguna cosa o algú molt cegament, és probable que a l'obrir els ulls vegis que t'has quedat sense no-res, que ho has perdut tot i t'has quedat per darrere dels altres. També pot ocórrer que no perdis, però que t'adonis que el que tens o has guanyat no és el que esperaves i dius, això era? i tant per res.

En aquesta vida cal fer front a tot lo que vingui, acostumar-se unes vegades a guanyar i moltes altres (la majoria) a perdre, i no sorprendre't al veure que les monedes tenen dues cares, cara i creu, i no cal donar tot per una d'elles. Però avui en dia ningú valora el que té, tant material com humà, tots s'acostumen a l'abundància, al tenir, voler i tenir més, ningú dóna grácias per no-res.
En els temps que corren ara, m'he adonat que la gent i tot en general tenen per únic objectiu brillar, i no ser brillants. I com no, semblar molt abans que ser. Però com totes les coses, hi ha lluentors i "lluentors", que són falsos i enganyosos. Creus que una cosa és bona, notes la seva olor a Chanel nº 5 però si t'acostes més i et concentres, pots sentir certa pudor a pachulí i dius bah, no és el que semblava ser.

Amb tot això vull dir que no cal deixar-se dur per les falses aparences ni donar passos en fals, si et deixes dur que sigui per alguna cosa que brilli per dintre encara que enlluerni per fora, que sàpigues que no tens gens que perdre, asegurat bé abans de donar el pas i mai donis tot en canvi de no-res, sense rebre gens a canvi, que no mereix la pena, creu-me, ja que si perds et veuràs sol/a.

Ah!, i clar, no puc anar-me sense dir una frase que creo jo que queda genial per a acabar: "I quan vulguis adonar-te, es va acabar el que es donava". Quanta raó té..