No tinc personalitat

No tinc personalitat. De petit la meva mare sempre m’ho recordava: nen, no tens personalitat, – em deia sense cap eufemisme, ni por de fer-me mal -. El pitjor de tot és que tenia raó. La meva vida ha estat una recerca infructuosa per donar-li forma a la meva personalitat absent. Tot i que, si he de ser honest, encara desconec el verdader significat de la paraula personalitat. Perquè… què és això de la personalitat. Es pot comprar? I de ser així… on la venen? Dic això perquè quan era un adolescent pensava que si em comprava roba de marca o si, quan tingués un cotxe, el tunejava, podria aconseguir alguna cosa semblant a la personalitat. El temps em va demostrar que estava equivocat.
Fa molts anys, en una nit d’angoixa, vaig decidir que si no podia trobar una personalitat, les tindria totes. Observaria altres congèneres, estudiaria els trets característics d’aquells que m’envoltaven i alimentaria d’aquesta manera una mena de personalitat multiusos, com aquelles navalles que es fan servir per anar a la muntanya.
Modèstia apart, la meva idea em va semblar genial. No seria una persona fàcilment etiquetable, seria totes alhora. Era conscient que el meu projecte vital em condemnava a sortir a totes les estadístiques, suposava deixar de ser un número per ser tots d’una sola tacada. A partir d’aquell moment, la meva ideologia, les meves actituds, els meus punts de vista, els meus valors serien tots al mateix temps. Exploraria el sincretisme més radical fins a les últimes conseqüències.
No cal dir que vaig necessitar uns anys de pràctica. Aquella nova vida que crearia un esborrany del meu futur havia de ser dibuixat de mica en mica. Precisava una anàlisi minuciosa de totes les personalitats amb les quals em relacionava. I la dificultat era màxima perquè l’ésser humà pot ser contradictori, incomplet o, simplement, indesxifrable.
Però sense que m’adonés, i a mida que anava coneixent altres persones, creia que el meu projecte era una mena d’utopia impossible d’aconseguir. Assistia acomplexat a personalitats difícils de definir, com si la bipolaritat s’hagués instal·lat completament en una societat paranoica i addicta a la por. Sentia que jo no volia ser un més. Tot i així, amb el temps i molt esforç, vaig anar trobant els engranatges i els automatismes en les relacions humanes. Es perfilava a la meva ment un mapa que em possibilitava no perdre’m en la manera d’apropar-me a la resta de persones. I és que vaig arribar a un punt del meu projecte en el què tot semblava previsible. Llavors vaig prendre la gran decisió de la meva vida: treure profit de la meva personalitat múltiple. El mètode per aconseguir-ho va ser tan fàcil com fer-me polític.
La meva personalitat o, millor dit, les meves personalitats, fascinaven a tothom. Sempre donava la raó, sempre semblava comprendre els punts de vista de la resta de persones, sempre m’abraçava a l’empatia més militant… És clar que queia bé a tothom! M’adoraven. Els empresaris creien que els defensava, els sindicats s’empassaven les meves promeses sense protestar, els votants estaven encantats amb mi perquè podia tenir paraules que reconfortaven a tots els col·lectius. En el fons, tot era qüestió de no ser especialment radical i, si les coses anaven maldades, trobar algú per desplaçar la culpa. Aquell algú havia de ser dèbil i sense cap possibilitat de defensar-se amb credibilitat. Sóc el polític sense personalitat, aquell que somriu a tort i a dret, que et defensa d’aquells a qui ataques i que sempre compta amb tu.
Per cert, no sóc usuari de cap xarxa social. Al cap i a la fi, no tinc personalitat i no sabria què escriure en el lloc on pregunta: què et passa pel cap? T’ho diria si sabés qui ets. Aleshores posaria tots els meus esforços en semblar-me a tu.