No sé què ho fa...

Un relat de: joandemataro



No sé què ho fa…
Que en mirar per la finestra em trobi el dia de cara,
quan a la meva cambra ja fa estona que és de nit i el fred m’acovardeix.
No sé on sou i estic perdut.

No sé que ho fa…
Que el teu jardí em sigui tan encisador,
quan, a casa, les meves plantes moren de set.
No sé on sou i m’abandono.

No sé que ho fa…
Que sovint em facin sentir estimat,
quan el miratge del mirall em nega la mirada.
No sé on sou i visc de l’engany.

No sé què ho fa…
Que només trobi l’amor fora de mi,
fins i tot, quan ja no hi sou al meu costat.
No sé on sou i em faig por.

No sé què ho fa…
Que senti que la mort se’m rifi
quan truco a la seva porta
amb rams de flors a les mans.
No sé, no sé què ho fa.


Photobucket

Comentaris

  • No sé què ho fa...[Ofensiu]
    free sound | 20-12-2011 | Valoració: 10

    ...que sempre tinc paraules per agrair-te,
    que m'has animat des d'un principi...
    I que sempre m'agrada llegir-te...
    en els bons i ens els no tan bons.
    Gràcies i Bones Festes!!!
    Una abraçada sense retallades!!!

  • l' estimacio...[Ofensiu]
    Avet_blau | 13-11-2011 | Valoració: 10

    bell relat , en la recerca de l' estimacio que defuig cruel .
    gracies
    Avet_blau

  • Vida i sentiment[Ofensiu]
    rautortor | 11-11-2011

    Fa dies que volia comentar els teus relats.

    He de dir-te que els trobo plens de vida i de sentiment, d’un vitalisme envejable; traspuen emoció, alegria i pessimisme alhora, dubte i autoafirmació, amanit tot per un exquisit erotisme i una dolça sensualitat. Hi veig una irrefrenable necessitat d’escriure i descriure unes ganes boges de viure intensament en i per la teva musa: “en tu estenc les ales”, “obro els ulls per retrobar-me al reflex del teu mirar”, “amb mi rius sense pretensions”...

    Tot seguit, però, et trobo caient en un dubte existencial (“sovint, massa sovint no sé ben bé qui soc...”) i en un clima d’intensa melangia, fins al punt d’acceptar-te com a fill de les cendres; malgrat tot, mai deixes de beure’t -a galet!- l’esperança i de superar les boires del teu mirall i et sents capaç de recuperar les emocions que mai havies oblidat, perquè ja res no et fa por (“prefereixo el turment cruel de les ferides que guardar dol a la pròpia tomba”). Així i tot, el desencís s’ha apoderat del teu món i deixes anar un crit desesperat de recel (“no sé què ho fa...”), però t’adones que fora de tu, ben a prop teu, hi ha tot allò que temies haver perdut.

    Fet i fet, un excel•lent exercici de poesia elegíaca.

    Gràcies pels teus versos amb els quals em sento molt identificat. I gràcies també pels teus comentaris. M’he adonat, després de donar un tomb per RC, que ets una de les ànimes del web, sempre amatent a les novetats i disposat a engrescar tots i cadascun dels autors que hi fan cap.

    Raül

  • La finestra[Ofensiu]
    Joan G. Pons | 11-11-2011 | Valoració: 10

    M'ha impactat sensiblement la frase:
    "... que en mirar per la finestra en trobi el dia de cara.... " Sensacional !!! i Engrescadora !!! Gràcies, Joan

  • Molt bell[Ofensiu]
    Unaquimera | 10-11-2011 | Valoració: 10

    No sé què ho fa... però el conjunt del poema és bell, molt bell, malgrat el dolor, la por, el fred, que manifesten els seus versos.

    T’ho has fet venir la mar de bé per a commoure sense sotraguejar, amic Joan!

    T’envio una abraçada tardorenca com un pom de fulles daurades,
    Unaquimera

    Ah, si! El teu tocaio sempre se surt de la norma... ;-))

  • Bona feina![Ofensiu]
    Mercè Bellfort | 10-11-2011

    És curiós però és tanta la bellesa d'aquest poema que malgrat la gran tristor que hi ha immersa queda com eclipsada per ella. M'ha encantat el títol, i la reiteració del mateix en cada estrofa. La meva enhorabona, Joan!
    Una abraçadota maratoniana!

    Mercè

  • Bells moments de reflexió[Ofensiu]
    Núria Niubó | 09-11-2011 | Valoració: 10


    Ho deu fer que la melangia s'apodera de l'esperit i et deixa regalar-nos aquest poema de desconsol,
    Ho deu fer que trobes a fora l'amor que tu has donat envoltat de jardins en un dia clar.

    Un bell poema Joan, tots ens sentim així algun dia, sembla que en tenir-ho tot no podem entendre el perquè d'aquest estat d'ànim, però també són moments bells de reflexió interior.

    No sé que ho fa, que els teus poemes sempre remouen quelcom dins meu.

    Una abraçada,
    Núria



  • La tristor m'ha envaït al llegir el poema[Ofensiu]
    bloodymaruja | 08-11-2011 | Valoració: 8

    He sentit en mi la teva tristor i desesperança i entenc que és el que volies fer -nos sentir. El poema te llavors d'esperança, també.
    Gràcies per llegir els meus relats també , joan.

  • Jo si que se[Ofensiu]
    Josep Ventura | 08-11-2011 | Valoració: 10


    Que aquest poema m’ha arribat al cor per com esta escrit
    El trobo fabulós, et felicito

    Salutacions

    Josep

  • No sé què ho fa que.... [Ofensiu]
    Fada del bosc | 08-11-2011 | Valoració: 10

    Cada vegada que llegeixo els teus poemes sento reviure els meus sentiments, i els devoro amb ànsia de llegir més....

    La Fada.

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de joandemataro

joandemataro

424 Relats

2135 Comentaris

428133 Lectures

Valoració de l'autor: 9.90

Biografia:
EL MEU PERFIL AGAFA UNA NOVA IMATGE : LA PORTADA DEL MEU PRIMER LLIBRE EN SOLITARI.
SI ALGÚ EL VOLGUÉS TENIR A LES MANS ( senzill: un mail a jabellan@xtec.cat i en parlem )

i SI VOLEU SABER MÉS SOBRE EL LLIBRE : BLOG DEL MIRALL : " POEMES PER SOBREVIURE "

EM TROBAREU TAMBÉ A...

PORTAL BINIBOOK : EL FINAL NO TÉ RELAT I ALTRES...

LO CANTICH : SECCIÓ EROTISME

EL MEU BLOG : 2012 ESQUITXOS



Si algú em vol fer algun comentari de forma més PERSONAL la meva adreça SEMPRE ESTÀ OBERTA . És :
jabellan@xtec.cat

un petonet

© joan abellaneda i fernández


BIOGRAFIA:

Vaig néixer a Teià, com ja he explicat en un dels meus poemes, on vaig tenir una infantesa meravellosa, quan hi penso només que sento alegria i satisfacció, allà jugàvem als carrers, que eren de sorra, corríem entre les pinedes, les vinyes... Pujàvem als garrofers, als ametllers, a les figueres... Anàvem amb bicicleta per camins de muntanya... En fi, va ser tot un privilegi.

Després tot va anar cada vegada més ràpid: l'adolescència, l'institut, la universitat, les novietes, el casament, els fills, la feina... I aquí estem amb 40 i tants, espero que a meitat de la vida perquè vull gaudir de tantes coses...
Ara visc a Mataró, tinc una dóna que no em mereixo i un fill i una filla meravellosos... I, a part de la família, una pila d'amics que em fan sentir molt estimat.
Fa uns mesos vaig passar una davallada anímica important, bé ja us imagineu,per més que tenim la vida actual ens empeny molt i els que som més sensibles acabem patint i patint fins que el cos diu prou... Però ara ja estic molt millor, a més he aprofitat aquest temps per fer una cosa que feia molt tenia ganes de fer, que era escriure poemes o petits relats i vaig descobrir aquesta web... I la veritat. estic encantat i espero fer molts amics i amigues per aquí.
Espero ser digne de poder compartir els meus pensaments amb vosaltres i d'estar a l'alçada.

Si preferiu la meva biografia , molt més curta i en format poema, us convido a llegir-la: EL BELL VELER, que com ja podeu intuir. sóc jo...

De moment per a tots i totes que acabeu de llegir aquesta petita introducció us vull enviar
PETONASSOS A CABASSOS.
joan