No marxis

Després de fer-te un petó,
m'inquieta la possibilitat que sigui l'últim
i que mai més torni a retrobar-me amb la pau
que m'ofereixen els teus braços entre els meus.
Després de l'última paraula,
em pregunto si serà la darrera vegada
que m'escoltis dir un fins ara o un t'estimo.
(De res serveix lamentar-se
per allò que no hem tingut temps de fer,
si és ara quan s'esgoten els batecs
i només visc per poder viure amb tu
la part final d'aquesta agonia.)
Després de l'últim somriure,
sé que arribarà un etern plor ple de tu i de mi,
dels anys que hem compartit i del silenci
que crearà dins meu la teva absència.
Potser és cert que res té sentit si tu ja no hi ets,
si tu ja no omples de llum i gràcia
la companyia dels dies que m'han fet créixer
i aquest adéu és l'únic que em queda de tu.
De ben segur que marxis on marxis,
sense voler-ho saber, en silenci,
t'enduràs una part tan gran de mi,
que després de l'últim adéu
mai més res tindrà el teu color
i la vida serà un camí, un cel o un horitzó
en blanc i negre.