No ho sabia encara

Buscava sentir, feia molt que ja no sentia res que la fes trontollar i va iniciar el joc. Es mirava els homes amb cobdícia i quan els tenia a la vora els regalava un somriure, buscant tenir-los encara més a prop, potser dins seu... no ho sabia encara.
Tenia la necessitat de sentir-se desitjada, de sentir que se li accelerava el cor quan algú la mirava, volia sentir-se desgavellada, amb neguit, enamorada o embogida, no ho sabia encara.
Valorar el que tenia i no somniar amb el que volia tenir li demanaven, però ella, ella volia somniar... sempre havia somniat, volia continuar somniant i fer volar la imaginació amb històries d’amor de pel·lícula que mai es farien realitat, però... no ho sabia encara.
I continuava jugant, seduint els homes que trobava per continuar sentint-se viva, el desig que li cremava per dins es va convertir en el motor per continuar endavant. A cada nou repte li costava més sentir el plaer de la seducció, aconseguir plenitud, però no s’hi va fixar que s’esgotava.
L’espiral es va anar fent cada cop més estreta fins a no deixar-la respirar, cada cop més difícil sentir-se fascinada, trobar-se sacsejada pels sentiments que li provocava l’embruix, a cada nova jugada hi perdia més però, ella no ho sabia encara.
Finalment va arribar el dia, la buidor absoluta. Ja res aconseguia fer-la gaudir, freda davant de tot i de tothom, com un cadàver.
La pell freda, el cos rígid i la mirada fixa, no sentia res.
Els homes a qui havia seduït van començar a visitar-la, utilitzant totes les estratègies per a tornar-li la fal·lera però res semblava retornar-la al món dels vius. Li parlaven a cau d’orella, li cantaven, acariciaven, abraçaven, l’omplien de petons, li feien l’amor però res funcionava, ella continuava allà estirada com la Blancaneus i els 7 nans vetllant-la.
Fins que un dia s’hi va atansar l’home oblidat, el primer amor. Gairebé no la recordava i ara, la veia tan pàl·lida, tan fràgil, que no gosava ni respirar-li a prop per no trencar-la. Així que, des de la distància i amb molta cura, va explicar-li una història:
Estimada, quan ens vam conèixer vaig pensar que mai més podria tornar a sentir l’amor que sentia per tu amb cap altra dona, durant molts anys vaig donar l’esquena al desig oblidant tot l’amor que m’oferien a la vora i em vaig equivocar, ara n’estic segur. Pensava que un amor n’exclou un altre i no és pas així, l’amor sempre suma. Ara doncs, suma tot l’amor que t’han anat donant i veuràs que n’estàs plena. No és buidor el que sents és ignorància.
Se li van amorosir les galtes, va allargar-li la mà i ell la va prendre amb subtilesa.
Ella, ja amb els llavis rosats, li va dir:
_Gràcies amor, és que jo... no ho sabia encara.