Nit

S'està dreta amb el nas enganxat al vidre. L'alè entela la superfície glaçada que a l'altre costat ressegueixen estúpides gotes d'aigua. Pluja de tardor. Ni les plantes de la terrassa l'agraeixen.

Sembla talment que només plogui per recordar-me que estic sola. I trista. "Il pleut dans mon coeur com i pleut sur la ville". Sentimentalisme tronat. Tronat? I per què? No puc permetre'm el luxe de compadir-me a mi mateixa? I tant que puc! I quin fred que fa! La migradesa de la tebior que aconsegueix no justifica ni de lluny la incomprensible lletgesa de l'estufa. Si només un engruna del foc que em corre per dins encengués aquesta patètica cambra.

Les mans joguinegen amb l'encenedor. D'esma, la mà esquerra estira una cigarreta de la capsa i la dreta acosta una flama esmorteïda a l'enèsima cigarreta que crema aquesta nit d'insomni. L'aspra glopada de fum la retorna un instant a la realitat i un violent accés de tos li sacseja tot el cos. Les llàgrimes vessen dels ulls enrogits. Desconsol, soledat, ràbia, tot se li fa un nus que descabdella la troca del silenci en un doll furiós que llisca sense aturador per les galtes tan tendres. La cigarreta que ha deixat de qualsevol manera al cendrer ple a vessar ha rodolat i crema un paper. La sentor li arriba travessant la cortina humida que alleuja la seva pena.

Merda, els exàmens!

D'una manotada detura l'avenç justicier del foc. Comptat i debatut, no es perdria gran cosa. Alícia Sánchez. La imbècil. De sobte ha comprès la mania que li té, gairebé l'odi. És ofensivament feliç. Sense cap interès pels estudis, i menys encara per l'anglès (què cony n'ha de fotre dels "irregular verbs"!), despunta a una vida plena d'incitadores novetats. Pell llisa, tensa, indecentment incitadora, exhibeix la corba impúdica de les cuixes o deixa que es gronxin uns pits a penes entrevistos quan s'inclina per recollir el llapis que -no pot ser d'altra manera- ha deixat caure volent-ho. I quan la mirada frisosa s'aboca a contemplar la tebior del pit adolescent, Alícia es recull d'una revolada i la mira amb un somriure als llavis i qui sap si amb una espurna de picardiosa provocació als ulls.

Es per això que l'odio? Només a ella? No, no és odi. Això són fantasies. Té, ja són les quatre, demà no valdré per res. Si tan sols pogués dormir.

Però no vol tornar al llit. Aquesta nit no. Té por que quan hi entri provant de no fer renou, grinyolarà el somier, que a penes badi els llençols per encabir-se al seu costat, serà inevitable que Joana es mig desperti i s'entesti a protegir-la, a voler consolar-la. No, aquesta nit no. No resistiria la carícia d'aquella petita mà que fa dies que defuig, no rebria amb complaença la generosa tendresa de Joana, hauria d'esquivar els seus llavis, la calidesa del seu cos nu. I malgrat tot l'estima. Joana omple un vast espai de la seva vida. Però ara ha començat a traçar fronteres. El seu cor, aquesta inexhaurible font d'amor que voldria assecar però que s'obstina a brollar sense que no hi pugui fer res, fa néixer noves flors a terres que fins ara eren eixorques. Què hi ha darrera de tot això? No, aquesta nit no.


Aquesta nit he d'entendre. Per què en Jordi? Molt de temps ens hem mirat i no ens hem vist. Un dia vaig intentar de travessar el mur que aixeca entre ell i els altres, aquest mur fet a cops d'ironia, de dir qualsevol cosa sense donar-se del tot, sempre nedant i guardant la roba. No m'havia enganyat. Però mirar francament l'altre, despullar-me com jo ho vaig fer davant d'ell, mostrar-me tal com sóc tenia el seu preu. És això que pago ara? Quan no el tenia, no em faltava. Ara que ens tenim, em manca tant! Però, i jo a ell? No ha de tenir resposta el meu plany? I tanmateix, podria trobar alguna manera d'omplir el buit que m'espanta. No conec res pitjor que desitjar allò que sé que no podré tenir mai. No pot ser que sigui indiferent al meu dolor.

Les cinc. Arraulida al sofà, abraçada a un panda de peluix, mira el cel negre puntejat d'estels. Voldria ser lúcida per fer engrunes la seva vida i reconstruir el trencaclosques amb peces ja conegudes, que s'expliquessin mentre perfilen el dibuix entenedor del que és el seu present. Però no se'n surt. Quan li sembla que ha posat a la menuda els seus sentiments i intenta agafar-los ordenadament i arrenglerar-los, s'adona que no és senzill, que la vida s'agrumolla en espirals que se li escapen dels dits i que tiren cada una pel seu costat.

Amb tot, qui em diu que el que ara em sembla important, no passa de ser un miratge inoportú? Mirat fredament, en Jordi no és més que un manyoc de desconcerts brillantment disfressat per una xerrameca un pèl reiterativa. I això mostrant-me pietosa, i limitant-me a considerar-lo des del prisma des del qual es predica, perquè si l'agafo per la punta de l'estètica se'm desfà als dits: gras, ventripotent, capgros, camacurt... No vull ser cruel. A més es troba en aquella mitja edat que pot ser brillant o implacable; i val a dir no és un esclat de llum, precisament. L'únic que el salva és que coqueteja amb les armes que sap que domina: amable, tendre, afalagador, capaç d'establir ràpidament complicitats, i amb un cert aire de seguretat que ell, és clar, negarà tot i que l'afirmi...

Els ulls fins ara enrogits per l'insomni i les llàgrimes s'animen. Una mitja rialla corba els llavis delicats. Els dits que fa una estona cargolaven cruelment les orelles del peluix, acaronen ara la panxa prominent i els enormes ulls del panda. Lenta, s'alça del sofà, deixa l'ós, i se'n va al bany. El fred és glacial, però no el sent. Sense presses es despulla i fa lliscar les mans pel ventre llis. Es mira al mirall i s'hi veu. Es troba magnífica. El cos esvelt, la simetria dels mugrons i la mesura justa dels pits. L'índex circula al voltant del melic i llisca lent cap avall, s'atura a la llinda del pèl i deixa pas a la tebior del palmell que recorre just a tocar la tofa negra i poderosa. Una humitat espessa li reclama lentes carícies que es dóna, generosa, mentre la llengua ressegueix els llavis. Somriu.

Després, buidada i plena de si mateixa, camina lentament fins a la cuina.

-Què fas llevada? I tot això, què és?

-Res, que no tenia son i m'ha fet il.lusió preparar-nos un bon esmorzar. Mira quin matí més net. Avui serà un bon dia.