Ni herois ni xucla escenaris socials

La sorpresa i l'admiració no són l'heroïcitat, l'heroïcitat implica que arran de la sorpresa que hem experimentat deixem en mans del personatge heroic totes les decisions, això crec que no és correcte, això no és ben bé el que passa amb els polítics, ja que el nostre lliurament vers ells com els pares que solucionaran tot sembla més un costum, una inèrcia que altre cosa i que potser canviarà quan els infants vegin que aquells pares artificials no solucionaran res i que són tant infants com ells o més, potser no tot és heroïcitat en els polítics però si hi ha una part, en els seus discursos televisius en les seves espectaculars campanyes publicitàries plenes de llums artificials. Per mi un heroicisme així és una heroisme arrenca vides i anul·la decisions de les altres persones. Qui dona la seva decisió i voluntat a qui no l'ha sap respectar i qui no l'exerceix directament amb un grup afí de forma no violenta crec que perd la seva voluntat i decisió en el no res.

Les sorpreses que ens generen els altres, els externs a nosaltres són bones és clar i a més, és clar que sempre hi haurà fets a la natura que ens deixaran la boca oberta, paraules que ens deixaran la boca oberta, gestos que ens deixaran la boca oberta de sorpresa.

Ara bé, tampoc no crec que la sorpresa pugui ser eterna, o bé perquè nosaltres també aprenem a actuar així com veiem que ens sorprèn i per tant baixar la nostra admiració o bé perquè si no ens hem col·lapsat segurament decidirem progressar el nostre potencial personal en alguna direcció que no ens permetrà dedicar-nos tot el dia a tenir la boca oberta, els col·lapses per la sorpresa que en aquest cas seria l'admiració o heroïcitat de l'altra a nosaltres no ens ajuden en res i quan un fet no ajuda crec que no és positiu. Així per mi les heroïcitats no són positives.

Per això aquell personatge del gest que ha obert la boca dels altres per anar bé s'apropa amb senzillesa als altres els ensenya o es mostra tal com és i els altres veuen que és tan normal com ells, perquè els pedestals no valen més que per les estàtues i que com fa allò bé, moltes altres coses no les fa bé, i tot és normal i pedestal i la vida transcorre sense guardaespatlles ni palaus de luxe.

I com he llegit en algun lloc, segur que hi ha desigualtats, però crec que els conceptes de superior i inferior és hora de superar-los, perquè són tan il·lògics i antics com els que consideren les dones com ésser inferiors als homes. Per mi cada persona ocupa el seu lloc al món i tothom té una missió important a fer. I tothom som persones amb desigualtats però igual d'importants.