NEGUIT PEL MEU POBLE

El vent de la tarda ja arrissa la mar calma,
tremolar d’onada, alenar de vela,
des d’aquest cim de roca malva
albiro l’escuma que amara l’arena.

Un xiquet juga a la vora banyada,
forada esburbat la sorra blanca,
els seus crits de joia, llunyans...
cançó de bressol pel vell amador, pau i migdiada.

Festeja la brisa camins de muntanya,
pàmpols de vinya, remor de pins,
hortes, jardins i figues de pala,
amorets d’estiu en verd mantell.

L’alè dels déus encisa el poble:
cadires que canten! parres que riuen! ocells que saluden!
la terra és tresor i humanals els arbres,
el port font de llum que tot il•lumina...

D’oníric cant desperto, afligit per la realitat.

Ferides per desuetud, surten de terra, encara,
pansides mans obertes al cel,
silent plany del seu oblit,
dels treballs i els dies... de cep i de cup.

Em ve recança en recordar-te, Dénia,
tristoi d’aquesta hora que visc.
Distingits lladres t’usurpen l’encant,
se m’empipa l’ànima de vore’ls pel carrer.

Ells s’han fet rics despullant-te de bellesa
i a mi em furten la plenitud en nom del progrés... progrés?
Se m’empipa l’ànima en vore’ls... manar!
Lladres!