Negreta

Es va donar que el senyor Alfred faltava a la seva cita el primer dia que no va venir, però no hi va donar més importància. Durant uns dies ella seguia anant puntualment a esperar-lo a la porta del taller i hi ronsejava fins que el cor li deia prou. Al cap de quinze dies no li va quedar més remei que assumir que ja no el veuria més. Per sort, de menjar no n'hi faltava; hi havia també la senyora Carme que li posava pinso cada dia, l'home dels diumenges al matí, que no faltava mai; i la senyora Rosa que venia de tant en tant i alguna cosa li deixava. Però es va quedar trista, no hi va poder fer més. El senyor Albert tenia per a ella un significat especial. Ell va ser qui la va salvar d'una mort segura quan era un esquitx i l'havien llençada amb els seus germans en aquell jardí. El cor de miols es va anar aprimant fins que va esdevenir un solo i ja estava a punt d'emmudir que unes mans grosses i peludes li van posar unes engrunes al davant i un platet amb aigua. El que va sentir en aquells moments mai no ho podria oblidar. Des d'aquell primer àpat, puntual com un rellotge, amb sol o pluja, fred o calor, el senyor Alfred mai no l'havia desemparada i ella es va anar refent de mica en mica fins esdevenir la gata que era avui: de carrer, sí; però amb el pèl llustrós i una vida prou arregladeta. I que no li faltaven les moixaines que ell li feia mentre li anava parlant fluixet. Se sentia una gata afortunada. I l'enyorava.

Per això quan va obrir un ull mandrós i va veure el senyor Alfred que pujava xano-xano, el cor li va fer un bot. Ui, ja no arrossega els peus ni sento els dringar de les claus, va pensar. Però va córrer adelerada a fregar-se contra les seves cames, com feia sempre, amb la cua ben dreta i el mèu de benvinguda. Que contenta, havia tornat!

-Mixeta, mixarrona, vine cap aquí, sí, sí, porta la panxona, així, així, com a tu t'agrada, i el caparronet, amunt i avall... quina cosa més dolça... no, no, avui no hi ha menjar, res de res... avui he vingut a veure si volies venir amb mi petitona, negreta, dimoniet... amb mi... tinc casa nova i puc disposar... la dona ja no em rondina, faig i desfaig... tu i jo, què et sembla...què, anem?

La senyora Carme va entrar a casa tota plorosa i com va poder i a batzegades li va explicar al seu marit que la gateta s'havia mort, sí, sí, que al raconet l'he trobada, ben bé com si dormís, que sort que el senyor Albert ja no hi és, quin disgust que hauria tingut el pobre home, tant que se l'estimava...