Narcís

L’Eulàlia dosificava els seus amants amb una precisió entre geomètrica i fantasiosa.
Havia après a fer seus els homes amb una gamma prou extensa de recursos i així obtenia, en el moment que li convenia, el plaer que desitjava. I si la urgència del cas ho exigia, no tenia empatx a comprar-los al còmode mercat que els temps li oferien.
En Narcís havia estat una d'aquestes adquisicions. Cop de telèfon, encàrrec puntualment atès i trucada discreta a la porta. De primer, l'havia sobtat l'extremada joventut del xicot. Després, havia enfollit per la subtil habilitat que acreditava, un ventall de savieses amatòries que poc s’adeia amb la tendresa de la pell i la punta d’esglai adolescent que havia endevinat als seus ulls quan les mirades es van creuar.
Un talent natural, pensà. No ens hi enfundem, va concloure. I es va cabbussar sense fre ni mesura en la transparència d’aquella mirada que s'ho empassava tot amb una avidesa esglaiadora.
Es va aferrar a aquell regal molt més enllà del que solia. Es va deixar estimar i va estimar. Van ser uns instants, unes hores, uns dies, uns mesos de bogeria.
I així va arribar el moment que ho va comprendre: no tenia alternativa.
I va ser aleshores que va endur-se Narcís a la seva casa de la costa. Va oferir-li una copa de vi glaçat i el va estimar. Es van estimar com mai no ho havien fet. Eixamplant els límits de la fantasia, destil·lant les essències de la tendresa.
Quan va saber que havia arribat el moment, va deixar-lo davant del mar contemplant la posta i va dir-li: "Tanca els ulls. Ara torno. Sempre tornaré".

Ara ja no ve a la casa de la costa més que un cop l'any, el dia de l'aniversari.
Se serveix una copa de vi glaçat i s'asseu entre dos llums a contemplar l'incansable retorn de les onades. Tanca els ulls i li plau d'imaginar com Narcís reposa on el va deixar aquell dia. Serè i immutable, amb l'ombra d'aquell esglai adolescent que encara li va florir als ulls en l’últim instant.

A deu pams sota la terra.