Moriré aquí

Moriré aquí, en una maleïda habitació del putiferi més infecte de tot Saigon. L’olor de resclosit se’m fa insuportable però no puc obrir la finestra perquè està barrada. Així no s’escapen les putes. I tampoc els clients que no volen pagar. Només porto uns calçotets. Un d’aquells tipus bòxer que ens donen als marines, de color blanc de reglament amb una obertura frontal sense botó. Si et descuides una mica et passeges sense saber-ho amb la cigala fora. Tot ben ridícul. Ningú d’intendència ha tingut mai en compte que, un dia o altre, podem morir amb aquests calçotets posats. Abans, la mort d’un soldat era honorable. I mireu ara, moriré aquí, en calça curta i uns mitjons verds fins a mitja cama. El meu pare sí que la va encertar! Un projectil de 80mm li va caure al damunt mentre desembarcava a la platja Omaha. No en van trobar ni la placa d’identificació. El coronel Milestone va enviar una carta molt emotiva a la meva mare elogiant el servei que havia prestat el pare pel nostre país i per la llibertat. ¡Quin cony de carta escriurà el meu coronel? “Apreciada senyora Robertson, el seu fill ha estat un soldat exemplar. Ha lluitat febrilment contra el Viêt Công i ha donat la seva vida, lluny del seu país, per defensar la nostra fe en Déu i salvaguardar les nostres llibertats enfront del bestialisme ignorant dels comunistes ateus. El meu sentit agraïment. Ah! Sí! El vam trobar mort en un prostíbul, però feia cara de content. S’ho devia passar bé, el puta. Rebi el meu condol. Not forgotten.” Quina merda, noi!

El primer dia que vaig trepitjar la selva tremolava com les fulles de falguera que tot ho cobreixen. Estava convençut que si trobàvem el Viêt Công, la primera bala que es disparés em mataria. Així. De cop. Sense sofriment i sense poder dir les meves últimes paraules. És clar que tampoc no hagués sabut què dir, de totes maneres. No tenia cap discurs preparat. Ni quan es va casar la Mary. Jo era el padrí i només se’m va acudir aixecar la copa i cridar “visca els nuvis!”. Patètic. No em va disparar ningú. Ho esperava fins al punt que, quan va arribar la nit, em sentia decebut de seguir viu. L’endemà, mentre pentinàvem les barraques d’un petit llogarret, vaig canviar de pensament. M’imaginava mutilat per una granada, sagnant abundosament per alguna artèria i cridant “mama...mama!”. Però només hi vam trobar vells i gossos amb puces. Ni un sol guerriller amb ganes de matar capitalistes. La guerra se’m feia avorrida. Tots aquells hippies, a casa, manifestant-se per res. Hi va haver un moment que em semblava que si m’havia d’arribar la mort hauria de ser dessagnat per les sangoneres. És el cuc més espavilat que conec. Cada cop que ens aturàvem a descansar ens aixecàvem la camisa i sempre en trobàvem alguna arrapada a la pell. Xuclant. Quin fàstic. Només vam riure una vegada, de les sangoneres. Va ser quan el caporal Brizzone ens en va ensenyar dues de ben grosses penjant de les seves pilotes. Semblava el bigoti d’un cowboy d’Arkansas. Tots rèiem. Si ens hagués sentit algun comunista se li hauria encomanat el riure i potser hauríem signat la pau allà mateix. És el millor record que tinc de Vietnam. Ara és mort, en Brizzone. I la meitat dels que rèiem aquell dia, també. Al cap d’unes setmanes, però, l’ensopiment es va acabar. Van mobilitzar el nostre regiment a prop de la frontera amb Laos. Se’n preparava una de ben grossa. Dak Tô. Allò va ser una matança. En vam pelar molts i ells tampoc no es van quedar curts. Sang, carn esquinçada, tripes, cervells estesos per tot arreu. M’agradaven més les sangoneres i l’avorriment. N’hi havia que es cagaven a sobre. Literalment. La selva feia olor a cordita i a merda de Minnesota. Molt bonic. M’imaginava els hippies cridant allò de “feu l’amor i no la guerra!!” i seguidament, “però passeu-vos una aigua, primer!”. Què en sabran de l’amor, aquests. He vist més amor en aquesta puta guerra que en el meu enyorat i amorós Boston. En Jackson, de la secció d’explosius, un noiet que no havia sortit mai de Carolina del Nord, va passar-se tota una nit abraçat al seu gos, plorant. Una ràfega de Kalashnikov li havia travessat el ventre i la bèstia va trigar hores a morir. Allò era amor. Dies després en Jackson va trepitjar una mina i ningú va plorar per ell. Hippies i flors. Imbècils i collonades, en dic jo. Dak Tô. Ni una bala, ni un tall, ni un ensurt. Vaig sortir d’allà sencer. I ara moriré aquí. Sembla un acudit. Fins que no vaig arribar a Vietnam no havia estat mai en un prostíbul. Em feia una mica d’angúnia. Però aquí se’t passen les manies. Si la mare ho sabés tindria un disgust. El pare era una mal catòlic irlandès però la mare és presbiteriana. Molt presbiteriana. I amb aquestes coses no fa broma. Segons ella, les putes les envia el dimoni per corrompre el cor dels fills. Però a mi les putes vietnamites em semblen molt agradables. Més aviat som nosaltres que les corrompem. Pobres. Potser si no fóssim aquí ... L’única que m’ha semblat desagradable ha estat aquesta última, la que m’ha apunyalat el fetge. No sé perquè ho ha fet. No li he pogut preguntar perquè de seguida ha sortit de l’habitació i ha tancat la porta darrera seu. Ara sento una munió de veus que criden des de l’altra banda. Sembla que es barallin, però no, aquesta gent sempre parla així. A crits. Crec que s’esperen que em mori. Collons! No trobo la meva roba. Suposo que el coronel s’inventarà alguna història gloriosa i falsa per justificar la meva mort, però la única mentida que espero és que, si la mare ho pregunta algun dia, li diguin que, quan vaig morir, duia els pantalons posats.

L’habitació es mou. Canvia de color. Estic marejat i ho començo a veure-ho tot borrós. Ja no em fa mal. M’han pelat en un prostíbul de Saigon! Ai! Ara ja no sé si em fa vergonya o gràcia. Val més que rigui.

Jackson! Brizzone! Ja vinc!