Trenta segons

Avui m'he aixecat nerviosa perquè és dimecres. Sempre em poso una mica més guapa, els dimecres. I m'aixeco més d'hora, perquè els nervis em fan perdre la son. L'esmorzar em costa d'empassar, tinc un nus a la gola i un tap a l'estómac. Com una adolescent a punt de veure el seu cantant favorit. Quan baixo al carrer les cames em tremolen una mica i de camí a la feina no paro de mirar el rellotge. Sé que el temps és crucial i si no soc allà a l'hora justa avui no el veuré. Em sento una mica bleda perquè hauria de ser prou adulta per controlar les meves emocions. Però no puc. Tot això em supera una mica i no sé com afrontar-ho sense que se'm noti. Baixo el carrer Gran de Gràcia caminant a pas lleuger. Conec bé el ritme i tots els semàfors es posen verds quan em toca travessar els carrers. La Diagonal és plena de gent que camina ambdós sentits. Ningú s'adona de la meva presència. Això m'alleuja una mica perquè puc mossegar-me les ungles i fer saltironets nerviosos sense sentir-me observada. Quan arribo al Passeig de Gràcia ja soc un sac de nervis. M'aturo i m'espero dissimuladament apuntalant un d'aquells fanals modernistes que il·luminen tot el passeig. Ja ve. Sempre va amb aquella rossa imponent. Però tant me fa. Tota jo tremolo. La seva presència em fa sentir un plaer indecent, els dits dels peus em tiben de mala manera i unes pessigolles a l'entrecuix em recorden instants molt íntims i fugissers. El temps s'atura. Ja està. Trenta segons cada dimecres. Els primers dies ja en tenia prou, però cada vegada en vull més. Trenta segons contra sis-cents quatre mil set-cents setanta de la resta de la setmana. Ara no en tinc prou. No sé què fer, no m'acabo de decidir mai. M'agradaria donar el primer pas, però les meves companyes de l'oficina diuen que no fa per mi, que soc una simple administrativa amb un sou escarransit i que faria el ridícul. Segons elles només les dones de l'alta societat poden gaudir de la seva companyia. Quines bestieses! El pare és l'únic que m'anima. Diu que jo puc tenir el que em proposi. Que si vaig ser prou valenta per anar a ciutat a viure sola, ara també ho he de ser. I després també afegeix que el meu germà és una mica ruc i que jo soc la seva nena i que m'enyora i que la mare tot el dia el burxa. Però, vaja, això ja són figues d'un altre paner. La mare, en canvi, no ho veu clar. Diu que no vol que el porti al poble, que li faria vergonya que tothom em veiés amb ell. Diu que som una família humil i decent i no vol haver de donar explicacions a la carnissera i a la Pepita de la merceria, que són dues xafarderes. Que tot el poble n'aniria ple. Sort que vaig marxar. Prou! Ja ho tinc decidit! Faré cas al pare. Res es podrà interposar entre jo i ell. Ho faré aquesta tarda mateix. Quan surti de la feina. Sense pensar-hi massa per no fer-me enrere. Em penso gastar tots els meus estalvis en aquell meravellós descapotable vermell. S'ha acabat de veure'l passar. Vull sentir les seves vibracions en la pròpia pell. El faré pujar de voltes fins que els seus quatre-cents cavalls cridin de plaer. Faré volar els meus cabells negres al vent per carreteres de mil revolts i aniré al poble. I tant si hi aniré! I m'aturaré a comprar bistecs i fil de fer ganxet. I cada dimecres, de camí a la feina, en passar sota aquell fanal vuitcentista, durant trenta segons em diré que he pres la decisió més plaent de la meva vida.