L'aposta

I

Va ser massa agosarat. S’havia deixat endur per la fatxenderia i pel desig d’atansar-se perillosament a l’inconegut.

II

El vespre era càlid i la brisa del mar bufava suau al passeig. Tothom menjava gelats i l’ambient era de despreocupació general. A l’equador de les vacances tot quedava molt lluny, ningú no pensava en el llarg hivern ni amb el final d’aquell temps regalat. Se sentien rialles i els fanalets a les taules dels restaurants il·luminaven rostres envermellits pel sol que competien amb el roig de les gambes a dojo. Corria el vi i els músics de carrer reclamaven atenció fent dringar la xavalla dels seus barrets. L’Enric no coneixia cap de les velles melodies que tocaven i no tenia edat per beure vi, però era prou gran per saber que s’havia enamorat. Ho sabia perquè havia perdut la gana i perquè se sentia prou valent per a acceptar una proposta com aquella.

III

Era preciosa. Caminava molt dreta i sempre duia els cabells rossos deixats anar. En Martí els havia presentat al principi de l’estiu, perquè la Laia i ell eren cosins segons i s’estava a casa seva. Al començament li havia semblat una mica bleda, amb aquell posat de nena de ciutat i els aires de superioritat fingida, però de seguida li va fer perdre el cap. Era dolça com la mel i sempre somreia, i era tímida, però no massa, i li agradava la síndria. L’Enric la somiava a les nits. De dia feia el possible per estar-hi a prop. No era fàcil perquè la Laia anava amb el Martí i els seus amics, que eren tots més grans i ja tenien moto, i l’Enric s’havia d’esforçar molt per seguir-los amb la seva bicicleta. Però, cap al vespre, sempre s’asseien al passeig i no se’n movien fins a l’hora de sopar. Tots feien broma i menjaven pipes, i els més animals es donaven algun mastegot per fer riure les nenes i les duien a fer una volta amb les Derbis, i cantaven cançons desafinades fins que algú els feia callar. I l’Enric només pensava en un petó.

IV

A les dotze del migdia el sol espetegava de valent al penya-segat. El mar estava encalmat i els pescadors de primera hora del matí ja havien recollit les canyes i els salabrets, per anar a dinar. La paret rocallosa s’alçava vuit metres per sobre de l’aigua i des d’aquella altura tot es veia molt petit. L’Enric havia de saltar entre dues roques que sobresortien de la bromera que feien les onades quan hi trencaven. Tenia por. Molta por. Havia acceptat l’aposta la nit anterior sense ser conscient que arribaria l’endemà i l’hauria de dur a terme. De nedar, no en sabia gaire; xipollejava i es desplaçava prou per a no semblar un suro a la deriva, res més. I les altures li feien tremolar les cames, tant que ara les sofria com si algú les hi hagués clavat a terra. Se sentia incapaç de fer la passa final per llançar-se al buit. Mirava al seu voltant i tots eren allà, observant-lo, esperant el salt. La Laia també. S’estava asseguda damunt la tovallola plegada, descalça, amb el cap arraulit entre les cames, els cabells mullats i la mirada aixecada cap a ell. Se sabia còmplice d’aquella bretolada. Els amics del Martí havien dut l’Enric a un carreró sense sortida i ella no s’hi havia oposat. Ara ja era massa tard. L’Enric no volia fer-se enrere i si algú s’hagués interposat per a impedir-li la gesta, l’hauria ofès.

Els animalots cridaven, encoratjant-lo a saltar. Picaven de mans i reien. El cor li bategava de pressa i fort, les cames li pesaven, les mans li tremolaven i la por el paralitzava. Un pas i l’abisme. Un salt. «Un salt i em farà un petó».

I, tremolosa, la Laia pensava «no saltis i te’n faré dos».