Benjamin

Tots els que vivim a Buckingham, hem nascut a Buckingham. Ningú que hagi vist un altre lloc voldria venir a viure en aquest poble. És enmig de Virgínia. Enmig d'enlloc. Un poble merdós, en dic jo. Hi tenim l’Slate River i Horsepen Creek, un rierol amb una petita esplanada a prop on alguns ramaders hi sodomitzen el bestiar i que fa joc, per la seva merdositat, amb Buckingham i els seus habitants. L'única cosa bona d'aquí és la carretera 60 que va a Richmond. Passa per davant del meu Palace i s'hi atura tothom. Camioners, policies, motoristes i tots els conductors que van i venen de la capital. Diners. Què si no?

Per aquí l'amor hi passa de llarg. A Horsepen Creek potser hi ha algú que n'hi troba, d'amor. No seré jo. No a Horsepen Creek. Diners. M'agrada comptar-los. Vinguin de qui vinguin. Encara que sigui dels negres. Aquí els negres no ens agraden gaire. Bé, a mi no em fan nosa. Em molesta una mica com caminen, però ja està. Si volen esmorzar els en serveixo. En un racó. Al final del bar. D'esquena a la porta. Al cap i a la fi en els seus bitllets també hi ha el nostre estimat Thomas Jefferson. I a qui de Virgínia no li agrada Thomas Jefferson?

La Marsy Galliano és la cuinera. Fa deu anys que treballem plegats al Buckingham Palace. El pastís de gerds és la seva especialitat. I els espagueti. Tothom ve pels espagueti de la Marsy. Fa temps vaig decidir enamorar-me'n, de la Marsy. M'hi vaig esforçar, de debò. Me la imaginava a casa cuinant, fent la bogada, preparant-me un bon whisky al vespre i se m'obria el cor, però també imaginava vuit nens escandalosos donant pel sac i ella corrent al darrere cridant renecs en italià i recriminant-me que no m'ocupés dels meus fills. M'hi vaig esforçar, de debò. La Marsy és molt bonica. Ja en tindria prou. Però vuit nens, són massa.

Per aquí l'amor hi passa de llarg. Per a tota la resta hi ha les putes. Dues. La Julie i la Geòrgia. Sempre hi vaig amb en Thomas Jefferson a la butxaca, que se l'estimen tant com jo. A més, les putes són més barates que comprar-se un ramat per anar a Horsepen Creek. Hi vaig tant com puc, de putes. A la Marsy no li sembla bé, diu que no és decent i que no fa de bon home, que no hi hauria d’anar en aquella casa del pecat. De vegades em sap greu no fer-li el compliment i llavors, quan tanquem el Palace a la nit, la porto a menjar un gelat i li prometo que aniré a missa el proper diumenge i després l’acompanyo fins el seu porxo. Sempre m'espero que entri a casa seva. I quan sento el "bam" de la porta, me'n vaig de putes. En què sinó em podria gastar els diners en aquest poble merdós?

Avui el Buckingham Palace és gairebé buit. A Richmond és dia festiu i la carretera se'n ressent. Només hi ha dos negres asseguts al fons compartint una Coca-Cola. En Redwine acaba d'entrar i s'asseu a la mateixa cadira de sempre. En Redwine és l'alcalde. Ho és perquè ningú més vol ser-ho. Fa de camioner. Transporta fenc amunt i avall de l'estat. Tothom s'ensuma que entre el fenc hi amaga tabac de contraban, però com que és l'alcalde ningú diu res.

—Marsy! Vine aquí preciosa! —brama en Redwine.
—Bon dia alcalde. ¿Què hi posarem? —li pregunta.
En Redwine li passa la mà pel darrera i prem el cul de la Marsy fent-la saltar una mica.
—Un bon bistec, vull! —diu rient.
—Va, alcalde! Deixi-la, pobreta, que té el cul masegat de tota la setmana de treballar! —li dic.
—Té, preciosa, dóna-li això al cavaller que t'ha salvat el pandero! —torna a riure.

La Marsy li agafa el paquet d'American Dream de les mans i me'l llença perquè el pesqui al vol des de la barra. M'encenc un cigarret de contraban i penso amb el somni americà. Per Buckingham hi va passar de llarg, com l'amor. Segur. Si no és així, ens ha tocat la part més ronyosa del somni. Amb Horsepen Creek inclòs.

—Veig que encara hi deixes entrar negres aquí, Dan! —m'ho diu tot fent una ganyota cap a ells—. Un dia has de venir a la reunió dels divendres que fem els de la congregació. Ho veuràs tot amb uns altres ulls!
—No ho sé, alcalde... No tinc gaire temps, jo! —li dic. I m'afanyo a moure les espatlles amunt i avall com volent dir «ja hi vindria, ja! Però la feina és la feina!». Però no hi aniria per res del món. En Redwine porta les tres KKK pintades a la porta del seu camió i tothom sap quina mena de congregació és la seva i què hi fan. A mi no m'agrada com caminen els negres. Però no els hi vull cap mal.

Faig un parell de pipades al cigarret lliure d'impostos i descanso una mica repenjat a la barra. Per la finestra veig arribar un cotxe de la policia estatal. Aparca al costat de la porta fent marxa enrere. Sempre el deixen en aquesta posició per si han de sortir a tota velocitat. En baixa un oficial amb el seu uniforme blau del departament de carreteres. Amb ell també hi va un noiet de nou o deu anys. Negre. Porta una motxilla a l'esquena i unes botes velles i foradades. Quan entren s'asseuen en els tamborets de la barra.

—Bon dia. —diu l'oficial.
—Bon dia, agent. —li dic.
—Bon dia a tothom! —insisteix.

Els negres callen i miren de reüll. «Un policia blanc i un nen negre. Mala peça al teler», pensen. És fàcil endevinar els seus pensaments amb la cara que fan.

—Bon dia a tothom! —ho repeteix amb calma i mirant-los directament.
—Bon dia, senyor! —contesten els negres amb la veu poruga.
—Agent! —crida en Redwine des de la seva taula. Li parla amb la veu forta i fent valer l'autoritat mentre es mira el noiet —. Els negres han de menjar allà, al racó. La barra és per a la gent decent de Buckingham.
—Jo no en sóc, de Buckingham. —diu l’agent—. Segons vostè, on creu que hauria de seure, jo?

En Redwine, amb els ulls esbatanats, s'ha quedat sense paraules per un moment i es fa un silenci incòmode. Però de seguida continua.

—Si ho desitja pot seure amb mi. El convido a un cafè! —la veu d'en Redwine sona insegura per primer cop en tota l’estona.
—No he parat per beure res, jo. El noi està afamat i ha de menjar alguna cosa. I ho farà aquí, a la barra. Al meu costat. Tant si li sembla bé com si no! —ho diu amb tanta tranquil·litat i el seu to de veu és tan suau que no hi ha rèplica possible.

Després em mira i em pregunta:

—Que me'n diu d'aquests espagueti que anuncia el cartell de fora?
—Ui, la Marsy fa els millors espagueti de Virgínia. Ja hi pot comptar! Marsy! —crido—. Uns espagueti pel noi! I porta també un tros de pastís de gerds i una Coca-Cola!

Em miro en Redwine i em diverteix veure com mou la cama nerviosament. No li agrada gens tot això, però em temo que no és prou home per plantar-li cara a un agent de la llei. Blanc. I amb revòlver.

—Com et dius, noi? —li pregunto
—Benjamin, senyor.
—L'he trobat caminant per la carretera. Fa tres dies que es va escapar de casa i ningú n'havia sabut res més. —m'explica l'oficial— No s'ho creurà, però ha arribat fins aquí caminant des de Richmond.
—Valga'm Déu! —dic jo—. I per quin motiu has caminat tant, noi?

En Benjamin abaixa la vista i calla.

—No m'ho vols dir, noi? —insisteixo.
—Deu haver robat alguna cosa i ha hagut de fugir! Però t'han enxampat, negre estúpid! —li etziba en Redwine, que ha trobat un bon motiu per tornar a fer el fatxenda.
—No és veritat. —en Benjamin ho diu tan fluixet que gairebé no el sentim.

La Marsy li porta els espagueti fumejant i li deixa el plat al davant. Però en Benjamin s'espera.

—Menja, noi! Vinga! No necessites permís! —L'oficial li ho diu amb un somriure mentre li esbulla els cabells amb la mà.

En Benjamin s'afanya a devorar el plat mentre fa glops a l'ampolla de Coca-Cola i seguidament es menja el pastís amb tant de gust que la Marsy i jo quedem embadalits mirant-lo. Quan acaba té tot de melmelada de gerds per la boca. Fa riure una mica i la Marsy li eixuga amb un tovalló de paper.

—Cobri, mestre. —diu l'agent.
—Quatre dòlars.
L’oficial deixa dos bitllets de dos dòlars del nostre estimat Jefferson sobre la barra i s'aixequen tots dos per marxar.
—Bé, doncs, ja està! És hora de tornar a Richmond, noi! —li diu a en Benjamin.
—Adéu a tothom! —s'acomiada l'agent.

Aquesta vegada els dos negres li responen sense por. En Redwine ni se'ls ha mirat. En Benjamin, abans de sortir s'atura al llindar de la porta i em diu:

—Senyor?
—Digues, noi. —Li faig jo, tot sorprès.
—He caminat des de Richmond per amor, senyor.
—Òndia! —li dic—. I com es diu ella?
—April, senyor.

I llavors tanca la porta i puja al cotxe patrulla.

M'encenc un altre cigarret mentre en Redwine es lamenta cridant, «aquest país se'n va a la merda! Què s’han pensat aquests? Ja no hi ha decència!» i no sé quantes collonades més i llavors m'adono que l'amor ha tornat a passar de llarg d'aquest poble merdós que és Buckingham. Una altra vegada.

Li hauria d’haver preguntat a en Benjamin què se sent quan la dolçor de la vida et pren; què se sent quan decideixes que val la pena caminar des de Richmond fins aquí per una noia que es diu April.