155 milles

El despertador va sonar a les cinc i trenta-cinc minuts de la matinada. Va obrir els ulls i d’un bot es va asseure a la vora del llit. Va prémer l’interruptor per apagar aquell maleït timbre. Ell s’estava a fora, repenjat a la barana del segon pis d’aquell motel de mala mort. Fumava. Se’l va mirar com si fos el primer matí de tots. El crepuscle tot just s’intuïa i la llum de l’únic fanal que havia sobreviscut a les pedrades dels brètols ressaltava la seva silueta d’home escarransit. Sempre havien estat junts. Sempre. Se l’estimava perquè eren iguals. L’un i l’altra, miralls de reflexos infinits. Es va posar la samarreta del Seven Eleven i va sortir de l’habitació. El va abraçar per l’esquena. Ell va llençar la punta de la cigarreta a la piscina abandonada. Dos dits d’aigua pudent i un munt de llaunes de cervesa barata. Una palmera de neó pampalluguejava en un extrem de la paret que donava a la carretera. Motel Paradise. El que va triar aquell nom era un bon fill de puta.

—N’estàs segura, nena? —li deia amb la mirada fixada a l’horitzó.
—Sí. Ja ho hem parlat, carabassó meu. No hi tenim res més a fer aquí. Ho hem provat. Ningú ens ho podrà retreure mai, això —parlava dolçament, com si li ho digués a un nen.
—Serà un viatge molt llarg, conilleta. Dues mil tres-centes milles en cotxe —pensava en veu alta—. El dipòsit és ple, ara, però ja no ens queda ni un dòlar per tornar-lo a omplir. Amb prou feines sortirem de Michigan.
—Ja trobarem la manera. Com abans. Sempre ens n’hem sortit.

A Detroit tot se n’havia anat a la merda. A l’hivern hi feia massa fred per a dos enamorats de la costa oest. S’hi havien passat deu anys. Massa temps. L’espant que els va dur fins aquella ciutat morta ja s’havia esvaït. Era hora de tornar. No havien fet maletes perquè no tenien res per omplir-les. Només s’enduien una bossa esportiva amb roba, dues revistes de moda i una ampolla de Wild Turkey. Es va girar, li va acariciar les galtes i li va fer un petó. Després es va encendre una altra cigarreta.

—Vesteix-te i marxem. T’espero al cotxe —es va posar la camisa florejada que penjava de la cadira de plàstic de la terrassa. Va comprovar el bloqueig de la Smith & Wesson del 38 i se la va entaforar al darrere dels pantalons—. No triguis.

Quan sortien de la ciutat el sol ja era prou amunt per poder apagar els fars del cotxe. Viatjaven amb les finestres abaixades i ella treia el cap de tant en tant per sentir el vent a la cara. A la ràdio hi feien un especial dels Everly Brothers i no paraven de sonar les seves cançons. Wake up little Susie, wake up. Wake up little Susie, wake up. Cantaven fort. Provaven de fer veus i desafinaven. We both been sound asleep. Wake up little Susie and weep. The movie's over, it's four o'clock. Reien. And we're in trouble deep. «Los Angeles! Ja venim!». Ella cridava amb les mans a la boca fent un embut. Després es va adormir. Ell conduïa i fumava. I pensava en l’última vegada que van ser a Los Angeles. Tenia les cares d’aquells dos homes gravades a foc a la seva memòria. Anaven vestits com dos pallussos, però la seva mirada glaçava la sang. No se’n podia oblidar. Hauria d’haver estat un atracament fàcil. Una cafeteria. Migdia. Ningú no vol morir per un grapat de dòlars. Però aquell maletí. Aquell maleït maletí. Aquell fulgor que en sortia de dins. I el negre. No parava de parlar. Després va aparèixer el blanc. Sortia del lavabo. Apuntava la Yolanda. La seva conilleta. Tot se’n va anar en orris. Aquells malparits els haurien pogut matar. Però no. Eren vius. El negre va fer un sermó i ells van fugir corrent. I ja no van mirar enrere. Fins a Detroit. I ara, a ella se li havia acudit que podrien tornar a començar allà on ho havien deixat i fer com si els últims deu anys no haguessin existit mai. Era arrauxada i tenia idees estrambòtiques, però se l’estimava amb bogeria. Mai no li hauria dit que no. A res. Què podria sortir pitjor? La seva vida era un nyap. Només es tenien l’un a l’altre. I això era irrenunciable. La resta ja es veuria.

A la milla cent cinquanta-cinc el pilot taronja de la reserva del Mercury Tracer es va engegar. A dos-cents metres hi havia una gasolinera. Dos sortidors de la Shell sota minúscules marquesines grogues descolorides pel sol i la pluja. Es va aturar al sortidor número u. Va apagar el motor. Va fer un glop a l’ampolla de Wild Turkey. Llarg. Va amartellar el revòlver i el va tornar a amagar entre les bermudes i els calçotets.

—Conilleta. Ei... desperta’t —la sacsejava dolçament.
—Mmm... on som? —badallava i es fregava els ulls.
—Omple el dipòsit. Jo vaig a dins a buscar tabac i alguna cosa per beure. Estigues preparada.

La botiga era petita, una prestatgeria central i dos passadissos a banda i banda. Bosses de patates xips, llepolies i algun mapa de carretera obsolet. Va obrir la nevera i va agafar dues llaunes de cervesa. L’home de darrere el taulell era petit i rabassut, calb i curt de vista, però ja feia trenta anys que regentava aquella gasolinera i n’havia vist de tots colors. No li treia l’ull de sobre.

—Bon dia mestre! —li va dir. I va col·locar les dues llaunes sobre el taulell.
—Quatre dòlars.
—També vull un paquet de Parliament.
—Sis dòlars i vint-i-cinc centaus —l’home va posar les cigarretes sobre una de les llaunes de cervesa.
—Doni’m una bossa, mestre —li ho deia amb un mig somriure fals.
—Seran cinc centaus més.
—Que sí, home! Doni’m una bossa! —mirava pel vidre de la porta. Ella ja penjava la mànega al sortidor.
Llavors, mentre l’home s’ajupia sota el taulell per agafar la bossa de plàstic, es va treure el revòlver del darrere i l’apuntà a la calba lluent del dependent.
—Buida la caixa, desgraciat! —cridava.
—Mira noi, això no és una bona idea —l’home parlava impassible. No li tremolava la veu.
—Que no em sents, fill de puta! Buida la caixa o et foto una bala en aquest moscòdrom que tens al terrat!
—Com vulguis. Però hi tinc pocs diners. Són les deu del matí i només fa una hora que he obert.
—Em cago en la puta! Em vols donar el calés? Collons! Et juro que et mato! —continuava apuntant-lo i la pressió sobre el gallet era cada cop més intensa.
—Quaranta-cinc dòlars i seixanta centaus —li donava bitllet a bitllet, moneda a moneda.
—Però... Quina merda! No hi ha res més? —ho deia amb els ulls esbatanats, mentre mirava l’interior buit de la caixa registradora.
—Ja li he dit, jo.
—Que callis, cony!!

En Ringo va sortir a fora empenyent la porta d’esquena al dependent, que va aprofitar per agafar l’escopeta semiautomàtica del calibre dotze que tenia amagada. Dos trets per l’esquena. «Noooooo!». La Yolanda cridava histèrica i, mentre ell encara queia, ella ja corria cap al dependent disparant la seva Beretta atrotinada. Quatre trets. El primer va impactar contra el marc d’alumini de la porta. El segon va esmicolar el vidre. El tercer va foradar el pulmó dret de l’home impassible mentre aquest disparava per tercer cop i els perdigons destrossaven el genoll esquerre de la Yolanda. El quart tret de pistola li va volar closca al dependent mig segon després que l’últim cartutx de l’escopeta li rebentés l’estómac, el fetge i la melsa a la conilleta. Va caure tan llarga com ho havia fet instants abans l’amor de la seva vida, que provava de respirar entre els barboteigs de la sang a la boca. Van estirar els braços i els dits es van tocar. L’un i l’altra, miralls de reflexos infinits. Es van mirar per últim cop. «T’estimo Pumpkin. T’estimo Honey Bunny».

Una parella de turistes canadencs els van trobar una hora després, morts i agafats de les mans a 2145 milles d’una nova vida. Pel fil musical de la gasolinera els Everly Brothers cantaven. Bye bye love, bye bye happiness, hello loneliness, I think I'm gonna cry-y.