Mon petit món

Aquest és l'aspecte del teu poema que més m'ha colpit: " i dubta l'esperança". És evident que, des de que el món és món, els quatre genets de l'Apocalipsi han galopat deixant enrere dolor i destrucció. Que sempre l'ésser humà s'ha sentit envaït pel sentiment de pèrdua en relació a èpoques anteriors. També és cert que, atesa la gran informació de la que gaudim (o penem) actualment, les catàstrofes, les desgràcies i la crueltat es fan paleses immediatament i ens aclaparen en el nostre dia a dia.
Però hi ha quelcom que fa que la nostra percepció de la desgràcia sigui superior a la dels nostres avantpassats. I és la gradual pèrdua del nostre "petit món". Mai com ara ha estat tan amenaçat i mai com ara s'ha fet tan la vista grossa, al menys per parts de les persones responsables de governar la vida en el petit planeta.
Has estat molt encertat en el teu poema. Ni el plany dels poetes podrà salvar-lo si la ineptitud dels governs continua pel camí de la ceguesa.

Resulta tan estranya la indiferència amb que gran part de la població viu sense adonar-se de que el planeta se’ns escola cap a la destrucció cada cop més de pressa, tot i els avisos i els senyals evidents!... La cobdícia d’uns i la indiferència dels altres fa patir per la supervivència. Quin món deixarem als nostres descendents?

La transmissió que se'ns fa del món a través del periodisme és una visió. I jo sóc periodista, encara que fa anys que no hi exerceixo. Una altra transmissió del món és la que nosaltres podem crear escrivint. totes les imatges que veiem són vida. Som nosaltres qui les hem de posar en ordre al nostre cervell. Jo mateix m'he fet moltes vegades autocrítica pel periodisme actual, tan sensacionalista i tan poc aprofundit. La felicitat és la serenitat. Una abraçada Raül.

Aleix