Misèria que ve de fora

Un relat de: Sergi Elias Bandres

Carrers deserts,
o sigui gent invisible.
No som partíceps dels nostres sentits.
Caminem en va,
pensant que aconseguim quelcom.
No hi ha res allà fora,
no hi ha res aquí dintre.
Tot és buit.
I aquest buit és la forma
on plorem amb llàgrimes invisibles,
que no es veuen
perquè no som partíceps de nosaltres mateixos.
Això no és sentimental.
El sentimentalisme és una trampa.
Una mirada crítica és el que cal,
per ser realistes.
Doncs hem perdut la realitat,
rodejats d'una festa imaginària
que ens fa patir i afligir-nos.
Molt criticisme i poc deixar-se portar,
gens deixar-se portar és el que cal.
Som víctimes,
sense adonar-nos-en,
de la nostra pròpia destrucció.

L'ull no ens mira.
Ens mirem a nosaltres mateixos des de fora.
Proposta final:
critiquem des de dins nostre
el `nostre´ voltant,
i veurem que no és nostre,
que és un engany.

Comentaris

  • senzillamnet genial Sergi[Ofensiu]
    Shedna totires | 01-09-2008 | Valoració: 8

    que passa tiuuuuu.. m´agradat molt el teu relat per lo real del tema i l´oblit en lo tractat. Senzillament real dins lo irreal, senzillament bò. Una abraçada titu!!!

  • Ah! perdona...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 31-08-2008 | Valoració: 10

    ... i encara et queden i et quedaran molts anys. Adéu.

  • Si vols una mirada...[Ofensiu]
    Vicent Llémena i Jambet | 31-08-2008 | Valoració: 10

    ...crítica fes ja això que estàs pensant abans que la psicoanàlisi es convertisca en una religió, no arribaràs a donar-te tu la mort, tindràs una mort digna, t'ho assegure i ara et deixe ja per sempre en relats, ja crec que he fet per tu tot el que podia.

Valoració mitja: 9.33

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Sergi Elias Bandres

Sergi Elias Bandres

641 Relats

1820 Comentaris

481387 Lectures

Valoració de l'autor: 9.87

Biografia:
Vaig néixer el 9 d'Agost del 1.978 i em van posar a la incubadora, a l'Hospital Parc Taulí de Sabadell, la meva ciutat. El primer record que tinc des de llavors sóc jo complint quatre anys davant el pastís i el meu iaio, que morí d'accident laboral quan jo en tenia deu. Als meus vuit anys la meva mare va agafar un trastorn i va aguantar fins que jo en tenia setze, quan es va llevar la vida. A partir de llavors vaig tenir molts problemes amb l'L.S.D. i als dinou anys vaig heretar el trastorn de ma mare, encara el tinc. He estat ingressat tantes vegades... i fa por, fins terror.

Però tinc felicitat i això no se m'escapa.


Sergi