M'ESTIC ENAMORANT

M’ESTIC ENAMORANT

Que se’m vegi somriure més, de forma natural,
mentre vaig deixant de banda els llavis amesurats,
potser és símptoma de què m’estic enamorant.

Que camini més àgil, de forma més lleugera,
i semblar molt més obert i afanyat que no pas ho era,
potser vol dir que m’estic enamorant.

Que sospiri profundament de tant en tant,
i tingui per fal•lera només parlar de nous ideals,
potser és indicatiu que m’estic enamorant.

Que els meus ulls mirin amb delit i afany,
i el meu cap giri vers arreu intuint esperar-la trobar,
això denota que potser me n’estic enamorant.

Que sovint se’m parli i em diguin coses al davant,
i sembli com si no hi fos, com si res estes escoltant,
només és senyal de què me n’estic enamorant.

Que m’aparegui o la vegi de forma sobtant,
i em neguitegi i el meu cor s’acceleri en bategar,
me n’adono que de debò, sí que n’estic d’enamorat.

Però el fet de què no em conegui, i m’ignori per tant,
i jo no vegi clar què he de fer per fer el primer pas,
de què em serveix doncs, estar-ne enamorat ?

Potser només és il•lusió, amor platònic, un flash,
un esglai temporal, un somni que voldria fer realitat.
Mentre, ella, vora meu, volta a diari tot ignorant.

Penso que només ha estat un amor desvariat,
que pel vesànic desig de voler estimar, tot jo m’ho he imaginat,
i amb el desori que ella tot ho ignori, és el que més greu en sap.

Ai mare! què ho farà? Per què se n’és en aquesta vida tan covard?
Per què fa tanta por viure i pretendre un amor agosarat
si no s’esdevé pas delicte, voler estar enamorat?