Melodia estrident ( Capítol 6: Molts records i un comia)

Un relat de: Cendra de flor

Quan la Maria va sortir de l'escola, ja era gairebé la una i cinc minuts del migdia, aleshores va començar a córrer per arribar a casa abans que els seus pares, i poder fer el dinar. Tal va ser la correguda, que va arribar a casa xopa de suor. Però no va canviar-se de roba, sinó que va posar l'olla al foc i quan bullia l'aigua, abans no, com li havia ensenyat la seva mare, va tirar la verdura, sinó aquesta quedava negra i envidreïda. A continuació va parar la taula, i tot just quan estava posant la carn a la graella, van arribar els seus pares.
La Maria va veure de seguida que no portaven massa bona cara.
- Què passa mare, com està l'àvia Dolors?
- L'àvia, no està gens bé, s'ha ferit, i no hi veu gens. Fa una pena- va explicar la mare molt compungida.
- Vull anar a veure-la- va afirmar de seguida la Maria.
- Maria, un hospital, no és gens agradable, i ella no coneix a ningú. A més ets una nena encara- va opinar el pare- que sempre intentava protegir-la de les coses que li podien ser desagradables.
-Si està tant malament potser que no la vegi més, veritat, doncs me'n vull acomiadar- va afirmar taxativament la Maria.
Abans que es moris el seu avi Jaume, el matrimoni vivia en un carrer molt a prop de l'escola, tot just al costat on ells vivien abans. Ella a les cinc, al sortir per la tarda hi anava una estona a fer-los companyia. La casa era casa vella, antiga, i les principals sortides exteriors, eren encarades en direcció nord, així que no hi entrava massa el sol i en conseqüència era molt humida, i desprenia un olor de florit que li desagradava terriblement. Malgrat, això li encantava visitar a l'àvia, que li donava de berenar pa amb xocolata o pa amb oli i sucre, li feia vestits per les nines, li ensenyava a cosir, fer mitja i s'ho passaven bé, senzillament, xerrant: compartien afeccions i també li explicava històries familiars de quan ella era petita i vivia en un petit poble de muntanya.
A la Maria li xocava escoltar com la seva àvia no havia pogut aprendre a llegir ni escriure. El seu poble no tenia escola i la més propera estava a més d'una hora, uns 16 Km caminat per senderols de muntanya, a més ella era molt malaltissa i agafava moltes bronquitis. Els seus pares escarmentats de tantes vegades que havia de fer llit optaren per no deixar-la anar a l'escola; ben al contrari, els seus germans eren forts com a roures i no emmalaltien mai, fins hi tot es podien permetre el luxe d'ajudar als seus pares en les feines del camp, quan sortia el sol, de bon matí abans de començar el camí cap de l'escola: munyir la cabra, donar-li menjar als animals, fer llenya pel foc... diverses feines del camp que anaven variant segons la temporada. Els seus germans i la seva mare a estones lliures li havien ensenyat a posar-se el nom i a llegir. Ja podeu comprendre que aquestes ocasions eren ben escadusseres.
Des de que es va quedar viuda vivia unes temporades a casa de la Maria i unes altres a casa dels seus oncles. A la Maria li agradava molt quan estava a casa seva i podien xerrar. Ella sí sabia escoltar malgrat que sempre em deia:
-No se per què et queixes? Jo hagués pogut tenir totes les avantatges que teniu les criatures d'ara- deia melancòlicament, pensant en els nois i les noies que desaprofiten les seves oportunitats d'aprendre perdent el temps a l'escola.
Tenia raó, ella era feliç amb qualsevol cosa, sabia gaudir de cada petit moment de joia. Ja que era tant comparat amb el que ella havia viscut de petita. Sempre li estava bé tot i li encantava sortir a veure món.
La mare que sabia com n'estava a l'àvia, li va dir que no es preocupés que després de dinar tornarien a l'hospital a rellevar a la seva cunyada i s'hi estarien tota la tarda fins que aquesta tornés, per passar-hi la nit.
Així ho van fer i la Maria es va passar tota la tarda donant-li la mà i recordant totes aquelles històries de la vora del foc que la seva àvia li explicava. Aproximadament a les vuit va tornar la seva tia, per passar-hi la nit. La Maria li va donar un petó i se'n van anar. Tenia la certesa que no la tornaria a veure mai més. I així va ser, de seguida, van saber el que passava, quan a las tres de la matinada va trucar el telèfon.
La Maria no es va voler perdre la missa ni l'enterrament. Tothom deia:
- Quina noia més madura!
Quan van arribar a casa, li va començar a agafar fred, fred i més fred. Tenia uns calfreds terribles. De moment ni la mare ni el pare li van donar cap importància. Això són els nervis i l'angoixa. Posa't a llit i descansa -va dir la mare- demà pel matí et trobaràs millor i ja podràs anar a l'escola.

Comentaris

  • En aquest capítol [Ofensiu]
    Nonna_Carme | 08-05-2010

    deixes descansar una mica a la Maria de les malifetes de les seves companyes d'escola i ens parles de la tendra relació amb l'àvia.
    Un capítol entranyable.
    Avui t'haig de deixar, Cendra de flor.
    Seguiré un altre moment.
    Una abraçada.

  • Uns fets entranyables![Ofensiu]
    brins | 01-05-2010 | Valoració: 10

    En aquest capítol, ens has permès de conèixer més a fons el caràcter i els sentiments de la Maria.

    Hem conegut una nena que tot i estar delicada de salut, és forta com un roure a l´hora d'abocar el seu amor. Una nena assenyada que comprèn perfectament el que és la mort.

    M'ha agradat molt, també, la descripció de l'àvia. una dona encantadora que tot i sentir una certa melangia per tot allò que la vida no li ha donat, sap valorar i gaudir el que té.

    Fins aviat!

    Pilar

  • Records encadenats[Ofensiu]
    Unaquimera | 14-04-2010 | Valoració: 10

    Aquest capítol és com un parèntesi en mig de la història escolar que es desenvolupava fins ara al voltant de la Maria: comença i acaba fent referència al centre educatiu, però en mig es parla de la història personal d'una dona fruit del seu temps i d'una sèrie de circumstàncies, del seu tarannà i dels vincles que ha establert amb la néta.

    És un parèntesi ple de records encadenats.

    T'envio una abraçada que no és un comiat sinó un fins aviat,
    Unaquimera

  • No sóc de Lleida[Ofensiu]
    Cendra de flor | 05-03-2010

    sóc d'una zona més litoral però m'encanta aquesta poesia de Marius Torres, ja des de l'època de l'intitut. Trobo que és el resum de viure una vida intensament.

    Cendra de flor

  • Records ...[Ofensiu]
    Núria Niubó | 05-03-2010

    És bonic entendre el que passa dins el cor d'una nena que ha conviscut tant amb la seva àvia.
    Ens fas una descripció del lligam entre l'àvia i la neta amb tanta tendresa que m'has fet recordar la meva iaia amb que tenia una relació com la que ens descrius. Hi ha molta riquesa en les teves paraules i també molt d'amor. M'ha agradat molt.
    Et felicito i et dono les gràcies, per haver-me regalat aquest instant que m'han fet reviure records d'infantesa molt estimats.
    Gràcies pel teu comentari, m'has donat l'oportunitat de conèixer-te, et continuaré llegint.
    M'agrada la cita de Màrius Torres que tens a la biografia, jo sóc de Lleida, tu també ?

    Una càlida abraçada,
    Núria


  • Com no ha de ser madura[Ofensiu]
    domi1 | 04-03-2010 | Valoració: 10

    amb tot el que suporta a l'escola de les seves companyes.

    M'intriga saber com continua la història de la Maria.

    Domi

  • ...Bé.[Ofensiu]
    jos monts | 04-03-2010

    Aquest relat fa que pensar.
    M'ha agradat, i l'he reelegit, m'ha fet recordar.
    - Quina noia més madura la Maria!
    Cendra de flor, sospito que tens veterania per poder escriure aquets relats.
    Salutacions
    Josep

Valoració mitja: 10

l´Autor

Foto de perfil de Cendra de flor

Cendra de flor

41 Relats

208 Comentaris

40515 Lectures

Valoració de l'autor: 9.91

Biografia:
Cendra de flor, cendra d'espina,
d'haver cregut, d'haver estimat;
per a moldre aquesta farina
cada instant fou un gra de blat.

Màrius Torres

M'encanta la dedicatoria del llibre Te deix amor la mar com a penyora de Carme Riera
A Eva, a la dona
Als que no hi són tots...
Als que es passegen del braç de la anormalitat.
Als difícils.
Als isolats.
Als pervertits.
A aquells a qui contorba la bellesa...
Però també a tots els altres.

M'agrada escoltar les cançons de Paco Ibanez, sobre tot " palabras para Julia" poema de José Agustín Goytisolo , sobretot quan necessito forces per tirar endavant.