Mediàtics anònims

Un relat de: Societat Anònima
Quan vaig entrar en aquella sala em va resultar impossible evitar l’angoixa de ser atacada per un déja vu. Sabia perfectament que mai podia haver estat en un lloc semblant, però es tractava d’una mena d’obsequi del meu subconscient. Poc a poc, em vaig adonar que la culpa era de les pel·lícules que havia vist sobre casos semblants al meu.
El primer que em va deixar sorpresa va ser el blanc gairebé insuportable de les parets, del terra i dels mobles. L’efecte era encara més gran per culpa d’unes amplies finestres per les què entrava la llum del migdia d’una jornada insultantment primaveral. Vuit cadires blanques i una taronja estaven distribuïdes formant un cercle perfecte. La meva puntualitat va provocar que arribés la primera. Aquest fet em va permetre escollir la que quedava tot just davant de la porta. Volia veure qui entrava a la sala per calmar una mica els nervis que em clavaven a la cadira.
De mica en mica, van començar a arribar els citats. No vaig trigar a reconèixer rostres que havia vist una i mil vegades per la televisió. Uns anys enrere m’hauria aixecat i hauria començat a demanar autògrafs i fotos a tort i a dret. Ara tot allò em semblava una mena de broma patètica del destí. Si era dins d’aquella sala és perquè era igual que ells. Tots compartíem un problema. Tots buscàvem la solució als nostres mals. El problema és que, l’addicció que ens va atreure allà, sotmetia la nostra voluntat fins a extrems difícils de pair.
Alguns van creuar unes poques paraules gairebé en un xiuxiueig. Vaig pensar que ja es coneixien d’haver compartit altres teràpies de grup com la que em trobava ara. La veritat és que la majoria d’ells mostraven al seu rostre la petjada de nits sense dormir, plenes de tot tipus d’excessos. Semblava, fins i tot, que alguna d’aquelles persones havia dibuixat l’arruga perfecta a les seves galtes perquè les llàgrimes llisquessin sense cap obstacle.
Vaig aixecar la mirada quan va entrar el psicòleg. Portava una bata blanca d’hospital, un petit bloc per prendre notes i un etern somriure perfilat a la seva boca. No sé per quina raó em recordava a Richard Gere, el de les canes, no aquell jove imberbe de la patètica pel·lícula American Gigolo.
El psicòleg es va seure a l’única cadira que quedava lliure i va començar a parlar.
- Bon dia. Per aquells que encara no em coneixeu m’agradaria dir-vos que sóc el doctor Jaume Ribas i que sóc aquí per ajudar-vos ,- al dir això, Richard Gere va somriure i va fer tres segons de silenci que a mi se’n van fer eterns -. Sé que us pot resultar una mica estranya aquesta sessió, si no heu vingut mai. Però us puc assegurar que portem tres anys amb aquest programa i ens està funcionant molt bé.
Tres anys. Això és el que em va dir el meu amic a l’aconsellar-me que m’apuntés a aquell programa. Ell mateix va estar gairebé sis mesos per desenganxar-se de la seva addicció. Ara és un jove feliç que té un futur brillant per davant. Quan vaig parlar amb ell del meu problema vaig tenir la sensació que, a diferència d’altres persones, em comprenia perfectament. Així, sense cap propòsit premeditat, ell es va convertir en el meu referent, en el meu exemple a seguir. Si havia pogut desfer-se de la seva addicció jo també estava en condicions d’aconseguir-ho.
- Bé, farem com sempre, – va informar el psicòleg -. Vull que us presenteu i que expliqueu el vostre cas. Començarem per tu, Belén.
Es va aixecar una noia d’un rossa tenyit feia temps a la què se li marcaven les canes al naixement dels cabells. Vaig trigar a saber qui era però em va resulta impossible evitar moure’m a la cadira quan la vaig reconèixer. La seva antiga operació de cirurgia estètica i les innumerables sessions de botox l’havien deixat en herència una cara lletja, inexpressiva i completament deformada. El nas es desviava a l’esquerra com si fos de gelatina. Vaig intuir que els excessos amb la cocaïna potser eren els responsables d’aquell estrany nas.
- Sóc la Belén i ja porto un any sense sortir en cap televisió i en cap revista.
Em vaig espantar quan tots els assistents van començar a aplaudir. Per no desentonar jo també vaig començar a aplaudir la seva fita. Després d’explicar els seus matrimonis i posteriors divorcis; la lluita pel cuidat de la seva filla que encara mantenia amb el seu primer espòs, un extorero curt de mires, i les dosis d’adrenalina que li provocava ser el focus d’atenció de tot un país, va començar a plorar i a renegar de la seva vida anterior amb tot tipus de paraulotes. Quan el psicòleg li va donar una caixa amb mocadors de paper vaig empassar-me la saliva i, si hagués tingut un cinturó de seguretat, me l’hauria cordat immediatament.
- Sóc la Laura i porto dos anys sense presentar-me a cap concurs de bellesa.
Novament tothom va començar a aplaudir. La veritat és que aquella jove era realment guapa però l’extrema primesa feia sospitar d’una possible anorèxia. La seva història estava farcida de gent interessada, de fotògrafs mercenaris, de depravats en busca d’un polvo fàcil amb la futura miss d’on sigui. La Belén li va apropar la caixa de mocadors quan va veure que començava a plorar. Llavors van parlar una expresentadora de televisió que portava set mesos allunyada de la vida pública, una tertuliana del cor que volia iniciar tractament i un excantant d’un famós programa nacional que formava a cantants de karaoke. Més tard hi van haver dues intervencions que em van fer molta gràcia. La primera la va protagonitzar un home madur que va assegurar que era escriptor de best sellers. Parlava amb accent americà i tothom va riure quan va assegurar que portava dos anys sense documentar-se sobre les corrupteles en el si de l’Església. Algú li va dir que, quan va llegir el seu llibre, es va enganxar de tal manera que ara era incapaç d’anar al Louvre sense buscar codis a tot arreu. La segona intervenció va ser la d’una dona molt elegant que va afirmar que s’havia fet multimilionària escrivint llibres d’un nen mag. El seu accent era profundament britànic i novament tothom va riure quan va assegurar que estava fins les celles del nen dels collons i que volia tornar a l’anonimat.
A l’arribar el meu torn un jove d’uns trenta anys es va aixecar, va treure una barretina, la va encasquetar al cap del psicòleg i va cridar:
- ¡Sóc en Jimmy Jump i porto dos mesos sense saltar a cap camp de futbol i a cap Gala dels Goya!
El psicòleg es va enfadar i amb el seu mòbil va trucar als membres de seguretat de l’hospital. No van trigar a aparèixer dos vigilants amb la mida d’un armari de tres portes que es van portar al noi sense gaires miraments. Al passadís es van escoltar cops i crits mentre tothom a la sala es mirava sense comprendre res. Quan finalment va aterrar el silenci a la sala, el psicòleg em va fer una senya perquè parlés.
- Hola… bon dia, – vaig saludar amb la veu tremolosa -. Sóc la Núria i vull deixar de ser famosa.
Gairebé em caic a terra de l’ensurt. Tothom va començar a aplaudir i, fins i tot, un parell d’aquells companys de teràpia es van aixecar i em van donar una abraçada. Després, el psicòleg em va animar a explicar la meva història.
- Quan tot va començar, jo era ballarina a una discoteca , – vaig assegurar clavant la meva mirada a l’infinit -. Em pagaven per moure’m de manera provocadora sobre una mena de tarima. El meu cap deia que això atreia a la clientela. Tenia divuit anys i, la veritat, he de dir que llavors era molt mona. Aconseguia diners per passar-m’ho bé i alhora ho intentava combinar amb els estudis. Després em van convèncer per fer-me un book i presentar-me a càstings de model. Aquell diner fàcil va provocar que deixés els estudis.
Vaig observar un cert gest de preocupació al rostre del psicòleg. Una noia que tenia a la meva dreta em va dir que a ella li havia succeït una cosa semblant
- Un dia, quan estava a la discoteca, se’m va apropar un noi i em va dir que em donaria tres cents euros si em morrejava amb un famós que era per allà. Imbècil de mi, vaig acceptar. Era un cantant que vaig reconèixer de seguida però el tio anava tant borratxo que en cap moment va refusar la meva mostra d’afecte. Vaig notar que quan li petonejava s’encenien els flashos d’una càmera de fotos. A la setmana següent em vaig veure en totes les portades de les revistes del cor. Llavors va començar l’assetjament dels paparazzis. Al meu barri al·lucinaven però, lluny de molestar-me, aquella fama immediata em va atrapar. I van arribar els contractes, els representants, els autògrafs, les invitacions per participar en tertúlies del cor on tothom em llençava merda sense cap tipus d’educació, la portada en topless a Interviú… en resum, ja era famosa.
No sé per quin motiu però en aquell instant vaig necessitar els mocadors de paper que algú em va donar. Ja no vaig poder parlar més. Tot i així, vaig gaudir amb la sensació que tothom em comprenia.
Un cop acabades totes les intervencions, el psicòleg va proposar que escollíssim a una parella i que ens abracéssim. Vaig refusar la invitació d’un parell de joves exconcursants d’un d’aquests programes en els què la gent es tanca en una casa durant setmanes. No sé per quina raó però em vaig apropar a un ancià d’uns setanta anys. Ell es va estranyar de la meva decisió però quan vaig notar el seu cos fràgil, la suavitat d’una pell plena d’arrugues i el seu aroma a colònia barata, una estranya pau va omplir la meva ànima. Des d’aleshores, i ja fa tres mesos, el contacte amb aquell ancià és la meva petita estona de relax setmanal.

Comentaris

  • El títol és xocant[Ofensiu]
    T. Cargol | 01-12-2011

    perquè els medàtics no poden ser anònims! Però de seguida vé la interpretació de "anònims" relacionada amb un grup de tractament d'una addicció. Jo crec que deu ser molt difícil deslliurar-se dels afalacs del poder econòmic. Segurament creus que mereixes aquells ingressos que et faciliten per passar a formar part de la indústria de l'entreteniment. Una forma de drogar al poble, com es deia abans enr eferència a les religions,...