Marques per tota la vida. (Culpa)

Ningú m'havia avisat que no se'm podria administrar l'epidural si em feia un tatuatge sota la ronyonada. Mai vaig pensar que el tribal que duc a la zona lumbar deixaria una marca tan profunda en mi per tota la vida. Tot per vanitat, per poder lluir amb gràcia uns pantalonets baixos durant els pocs anys que vaig ser jove i maca.

El primer part va ser difícil i extremadament dolorós. Complicat degut a la meva constitució física, massa esvelta per tenir uns malucs gaire apropiats per a la maternitat; el dolor va venir de la impossibilitat de comptar amb l'anestèsia. Vaig parir de forma natural, de la mateixa manera que van arribar al món els meus pares.

Tot i les complicacions, em vaig negar a que se'm practiqués cesària. No volia presentar una cicatriu de per vida al ventre. Aquest va ser el meu segon error, una altra falta per vanitat.

El meu fillet va patir molt durant l'allumbrament. Va eixir de mi mig asfixiat i amb el caparró deformat per l'ús dels fòrceps. Però el més greu va ser la coloració lilosa amb la que va venir al món, i el fet que aquesta no desapareixes de la meitat del seu cos.

Ara sempre que el miro, em recorda com l'he marcat per tota la seva existència amb taques de color vi d'Oporto a la pràctica totalitat del seu cap, cara, pit i esquena. Estigmatitzant-lo també amb la marginació deguda a la pigmentació de la seva pell; sembla que el destí es burli de mi negant-li l'atractiu que va ostentar la seva mare a la joventut. Es tracta d'una mala passada de l'estadística - deien els metges - que només ocorre en un de cada deu mil parts, de la que se'n desconeix l'origen i encara menys la cura. Però jo sé que la causa van ser el meu egoisme i la meva vanitat, i les màcules vasculars del meu fill em faran present per sempre la meva culpa.