Maria

La Maria, fineta de pell. Tendre, dolça com una mirada de cristall.
Passeja per camins mentre pensa en la seva immortalitat inexorable. Entre la renglera de senders i veredes sorgeix la petita xiqueta que camina i dubta de tot. El sol s'està ponent i si veu res és per la llum de la seva ment que s'inicia en el raonament hiperbòlic (a tots ens ha passat).
Mentre la gran estrella se'n va, ella comença a tocar de peus a terra i és quan se n'adona que no hi veu res més que una realitat indesitjada. La pobre Maria té por, la trista Maria vol arribar a casa, tancar-se a la seva cambra i dormir un somni d'anys infinits.

Maria per què enganyes? Per què no et mostres tal i com ets? Per què no lluites pel què vols?

Maria! Per què et resignes a no ser tu mateixa?

Digues la veritat! No ets verge!