Mapes

Des de petit he sentit certa fascinació pels mapes. Quan era un marrec somiava amb viatjar per tot el món com Willy Fog, aquell personatge de dibuixos animats d’una indissimulada inspiració verniana que va omplir les sobretaules de la meva generació. Com moltes persones, amb el temps he pogut conèixer llocs que tan sols havia vist gràcies a la televisió o al cinema però, cada cop que observo un mapa, tinc la necessitat de fer les maletes i trucar a la feina amb qualsevol excusa poc creïble.

Els mapes tracen destins, situen cada cosa al seu lloc, fragmenten un món que sempre sembla massa gran i ens diuen on som, cosa que sempre és d’agrair. Tenen, a més a més, certa ductilitat. Podem fer-los nostres perquè ens donin la raó quan sospitàvem que tot depèn del punt de vista que prenem. Val a dir que hem crescut amb les nostres coordenades ben clares: Amèrica del Nord, Europa i gran part d’Àsia a dalt; Àfrica, Amèrica Llatina i Oceania en la zona inferior. Però si comprem un mapamundi a Nova Zelanda podrem comprovar amb sorpresa que per a ells el món està cap per avall.

Mai ningú gosarà discutir que les visions que aconseguim sobre la realitat a través de la cartografia no sempre són coincidents amb les que tenen altres persones perquè, per definició, els mapes constitueixen representacions i no la realitat en sí mateixa. La capacitat dels mapes d’adaptar-se a allò que vulguem que ens ofereixin, es pot constatar quan es ponderen les extensions dels països tenint en compte diferents paràmetres. A tall d’exemple, resulta curiós trobar-se davant d’un mapamundi que doni més o menys superfície als estats depenent de les seves emissions de CO2. Potser més d’un nacionalista espanyol, britànic, francès o català sentirà una immensa joia al veure com el territori del seu país augmenta en un no res. I qui sap si els xenòfobs més malaltissos gaudiran al comprovar que, en aquesta ponderació del territori, Àfrica s’ha aprimat fins a estar a prop de desaparèixer.

Però hauríem de menester mapes per entendre la política, l’economia, la crisi… I sobretot ens caldria poder dibuixar els mapes de les relacions humanes, dels sentiments, del dolor, de la solitud. Mapes que ens diguessin on són totes aquelles persones que s’han anat; les que ens han abandonat perquè consideraven que sobràvem a les seves vides o les que, simplement, els anys han devorat sense cap mena de compassió. Voldria confeccionar un mapa per no trobar a faltar ningú durant els pitjors moments. Perquè, en temps dels GPS i de Google Earth, encara no hem inventat mapes per saber on són totes aquelles persones que hem perdut.