Manuel (Part I)

No us podeu imaginar com la va arribar a estimar. Des de la segura distància al principi i després, quan va aconseguir acostar-s'hi, la va fer reina de tots els seus somnis i esperances.. No era un home d'aquells que es diuen conquistadors, més be se'l definiria dient-li amador a distància. Era un home que no va abandonar mai la vergonya, i era tan tímid com un nen acabat de sortir de l'escola alhora de parlar amb la xiqueta que li agrada. Sempre va caure molt bé a la gent que, degut al seu silenci quasi permanent, per por de dir alguna cosa que pogués molestar quelcom, l'estimava com a un moble amb potes que de vegades donava la raó, però que mai contradiria ningú. Era un home sense tendències polítiques i mai va posar en qüestió cap decisió ni cap governant. Pense que no és necessari descriure aquest model d'amic i persona físicament, car és fàcil endevinar la seua afecció a la vida sana i a l'esport: tampoc fumava ni va beure mai més del que és acceptable pel ronyó i pel cervell. Va triomfar laboralment, arribant a ser cap de l'administració de la tresoreria del poble, una feina que l'apassionava d'allò més puix era amant de l'ordre i la disciplina. Això potser va dificultar la seua relació amb Maria. No és pas que ella fos una persona anàrquica ni perquè tingués una ment boja. Ella era una xica molt bonica que fàcilment es posava a la butxaca, sense voler-ho, a molts homes. D'intel·ligència no li'n sobrava, i a vista de molta gent (jo opine igual) era massa innocent, tenia un cap massa jove, massa tendre encara per viure en aquesta societat tan farisea. Ella treballava de caixera en uns grans magatzems de les afores del poble. (Encara que semble una exageració en busca només de fer semblar la història una mica més, diguem-ne, èpica) És veritat això que diuen que la cua de la seua caixa era sempre la més llarga: plena de joves amb dos o tres articles inútils i barats. Però ella no mirava cap d'aquests homes, ella... Bé, val més que conte la història des del principi.
Ell, Manuel, era amant assidu de la mantega de Sòria. El delectava el suau contacte que aquesta mantega en concret tenia amb la llengua just abans d'empassar-se feliçment el tros de pa en què la untava. Aquell dia va decidir d'anar a peu fins al supermercat i així aprofitar per fer una mica d'esport i tornar amb la preuada mantega. Els magatzems encara no s'havien plenat de gent i va poder arribar a la caixa 14 amb tanta tranquil·litat i tan pausat que es fixà en la jove que estava prement botons a l'ordinador. No l'atreia només per el seu cos perfecte i per la seua cara tan harmonitzada amb la idea que tenia ell de bellesa en una dona. No era una atracció induïda només per la testosterona, també tenia un cert component d'admiració, encara que no sabia per què. No l'estimava, car no podia estimar-la sense conèixer-la de res, però volia protegir-la o posseir-la. No se sentia còmode amb la presència de la xica, alhora que desitjava que la màquina s'espatllés per poder estar una estona més amb ella. No tots els sentiments d'atracció no són d'amor, precisament, però l'encís d'aquella dona era tan deliciós, tan sobrenatural, que el va captivar com a una mosqueta morta, encara sent un home madur i intel·ligent com era. Ella no es va fixar gaire en l'home que tenia al davant, bocabadat, que sostenia a la mà esquerra un ridícul potet de mantega i que la mirava com si ella tingués la culpa d'alguna cosa.
-Vinga senyor! Que no tinc tot el dia...
-Oh perdone... -ho va dir dolgut, car havia descobert que no era un àngel el que li parlava, que tan sols era la caixera més jove del supermercat. Va afegir- Mai havia vist una caixera tan rebonica.
-Ah... -ella no s'ho esperava i es va enrojolar, puix mai ningú li ho havia dit tan sincerament i en aquell to tan tendre.- per favor... done'm això, que li ho cobre.
-Sí, pren- va allargar el pot de mantega, i en agafar-lo ella es van tocar les mans. Ell es va excitar de debò, tant que ella s'hi va adonar i va somriure. Aquell somrís el va enamorar, i és cert que just abans de morir va desitjar tornar-lo a veure i que ella li'l deixà tornar a contemplar.- Perdona...
-Eh... tranquil, que no ha sigut res.
-Sí, je je...- i una ganyota que intentava simular el riure va ser el seu primer adéu
.
Ell va tornar a casa i va dinar. Després va veure el telediari, amb especial interès en escoltar el que deia l'home del temps i, finalment, va cloure els ulls en una becaina ben tranquil·leta. Ella va tornar a casa dels seus pares i va fer el dinar; quan hi van ser tots a taula el va servir i els tres van engolir el que havia cuinat. Estava d'allò més bo, encara així ningú la va felicitar abans de tornar al treball. Ella no va fer becaina perquè havia de tornar a les 4 al supermercat per netejar.

Tres dies més tard, després de fer el de sempre (tots dos) es van tornar a veure, a la mateixa hora i al mateix lloc, però aquesta vegada va ser Manuel qui va provocar la trobada, només per tornar a veure-la. Va agafar un altre pot de mantega de Sòria, no perquè li fes falta, només va ser per tenir alguna excusa per anar a la caixa catorze. Va prendre també un CD de música que no tenia codi de barres puix va pensar que així podria veure-la una estona més mentre ella cercava el preu. Ella s'havia pentinat amb una cua que li quedava d'allò més malament car no s'havia pres la molèstia de recollir tots els cabells i alguns quedaven flotant entre la resta, que jeien sobre el cap talment com si els hagués engomat. Encara amb eixos cabells que tant la minvaven en bellesa ell coneixia el seu riure, que ho arreglaria tot i evitaria que se'n anés a casa despagat.
-Hola, dolça floreta.
-Senyor, per favor, no siga tan hortera... No ha tingut gràcia.
-Ho sento, pren- li allargà la mantega i el CD.- ella, de seguida va esbrinar el preu del CD sense dirigir-li cap paraula.
-Ací ho té.- ella no va riure, és més, pareixia fins i tot enfadada o molesta per com Manuel l'havia saludada. Se'n va sortir molt desil·lusionat.
Quan tornava cap a casa caminant va pensar en la seua frase de salutació: tan absurda i tan poc seua. No comprenia com havia pogut dir això i es va sentir avergonyit. Va arribar a pensar en no tornar a anar a veure-la. Després, quan va arribar a casa, se'n rigué d'ell mateix i la seua innocent bogeria car havia comprat un disc de Pedro Guerra, un cantautor que sempre havia menyspreat degut a que considerava les seues cançons molt repetitives. En acabar de dinar va deixar de banda les reticències i els prejudicis i va posar aquell disc: "Hijas de Eva". Primer va pensar que era una merda i després va pensar en ella i va estimar el disc com si fos un solo de Joe Satriani. Encara coneixia de la impossibilitat, és més: la imbecilitat d'estimar-la car no tenia la idea més ínfima de la noia. Potser l'havia captivat una bellesa que en veritat era producte de la seua ment, eixa ment que, amb perversió (puix no trobe altra paraula més adients) havia fet caure en error a aquell humà home. Sabia que ara no podria treure's aquell somrís dels somnis, que aquella mirada l'observaria sempre que fos ell qui la invoqués. No era amor car d'amor no n'hi ha fins tres segons abans de morir, tot i així aquell home més bé humil va descobrir un grau d'estima rauxós i agosarat que sovint s'entén per això: amor.
Si vostè, lector, no comprèn el que sentia aquell home no li ho reprotxaré doncs jo mai arribaré a saber-ho cert. I aquells somnis de dement inconscient i aquelles paraules que mai sortien quan havien de sortir i aquelles llàgrimes que mai va arribar a plorar... I quan el vaig veure sota aquell arbre llegint qualsevol llibre i plorant després de tancar-lo com un xiquet al que li han robat els caramels. No demanava res més que una paraula d'ella cada dia i un dibuixet amable en la cara d'aquella jove... Res més.
La va veure més vegades, i sempre intentava que les mans es fregaren breument per gosar fruir en aquell plaer infinit i desvergonyit. Comprava sempre articles de poc valor car coneixia de supermercats més barats i també pel motiu simple de que ella solia regentar la Caixa ràpida, aquella caixa 14. Ella el mirava i somreia sempre que aquell senyor de modes respectables deixava delicadament qualsevol menudesa a la cinta que arrimava les compres dels clients a la caixera. Ja sabia (més bé intuïa) els sentiments, si és que així està ben dit, de l'home vers ella, però no volia saber-ne més.
I van passar dies i, en resum, va passar temps. Manuel no podia fugir de les seues fantasies, no podia obviar ni desar aquella fantasma angelical que totes les nits i tots els dies el visitava; i que sabia que si el coratge era suficient podia fins i tot tocar els seus dits exquisidíssims i ser per un moment un home feliç (per tornar a somiar quan se'n anés). I ella, vivint la vida al dia, no com ell: amb un etern dia de desig que no sabia com terminar.
A la fi, aquell dia que tots recordem al poble, ell va anar al supermercat i es va acostar a la caixa 14, sense compra. Durant cinc minuts la seua ment va intentar que refugira fer aquella bogeria, emperò els seus músculs no funcionaven. Només sentia el bategar vital i veloç del seu cor, no pretenc dir amb això cap subnormalitat biològicament parlant, només dic el que sé o el que sento. Aquells eterns segons tan bells i tan salvatges puix estava tan excitat que no volia que allò acabés mai. Com reaccionaria ella a la seua proposta? Què podria pensar aquella jove?... Un munt de preguntes que el seu estat d'esvalotament i de gosadia, i m'atreviria a dir que fins i tot un tant inconscient, formulaven a la seua ment saturada i sobre-excitada. Va arribar el moment i no se li va ocórrer res més:
-Hola.
-Bon dia... Senyor, no pensa comprar res?
-El cas és que...
-Per favor, hi ha gent esperant- ella semblava molesta, i això va estar a punt de provocar que no fes aquella proposició que tant havia debatut amb la seua consciència.
-Volia dir-li una cosa d'allò més important
-"
Pos" dóna'
I aleshores va ser quan el seu cap i la seua follia inconscient van ordenar als òrgans fonadors que fossin el seu braç executador. La sentència la dictaria la sort, potser la dictés algun déu.
-Tinc una oferta de treball per a vostè, senyoreta.
Pareix que no sigui real, però ho va fer. Va dir allò que mai hauria dit. El més sorprenent és que ella va respondre.
- Dóne'm el telèfon, i el trucaré.
I ell va escriure en un paperet el seu número de telèfon. Mai va gaudir tant escrivint un seguit de símbols.