Maniqueu

Maniqueu pensa que els seus ulls verds cerquen l’amor perdut,
i l’apreciació anhelada dels seus éssers estimats,
mentre es desfà el seu fetge, en una cerveseria, un dia festiu.
Té depressió, però ell no ho esbatana.
Em fa saber que li’n diagnosticaren.

Malgrat es negui a pronunciar gaire sovint el mot,
no és culpable dels fets que l’arrossegaren, sinó la biopolítica.
Sibil·lines, les seves mans gesticulen intel·ligentment,
i ell ofereix arguments verbals i no verbals per justificar-se,
mentre s’imagina recuperar la vida amb la dona que el foragità de casa.

Les seves tres filles esperen qui els doni de menjar i pagui els estudis,
mentre que ell, amb el seu gos negre, arrossega el llast
d’una recança a canviar i la fe de reviure temps passats.
Maniqueu no és sinó un retrat de l’home del segle XXI,
assotat per la generosa justícia ordinària, que no menyscaba en càstigs.

Maniqueu no vol sentir-se part d’un tot, és gelós de la seva intimitat.
No vol compartir i no vol fer societat, tan sols vol una cervesa.
No vol transcendir i no vol fer soroll, vol guardar el secret amb gelosia.
Malgrat la imaginació vola, toca fusta!
El llit de l’alberg per indigents, on dorm Maniqueu, encara el nota dur.

Encara recorda les històries de la mili i la pura milionada que prometia,
quan renega d’aquells qui el feren fora de la feina,
però guanyaven els diners a grapats.
Maniqueu és tot decidit i creu en falòrnies,
sentencia amb facilitat i obeeix a l’advocat.

Ell té sempre raó -quan no la tinc jo-.
És massa insegur per mostrar tanta determinació,
és massa imprecís per captar l’essència de la saviesa,
és massa decidit per mostrar-se indecorós.
Maniqueu no pensa en els altres, ni tan sols en mi.

Sociable fora mida, Maniqueu no escatima en saludar als coneguts,
i pren mesura d’allò que li prohibeix la llei,
per manifestar, que si no se’n surt, se suïcidarà.
Por al cos, cap fred, pas endavant...
és el que em demana la situació quan se suscita la mort anunciada.

Hem de posar fre a les vel·leïtats de la ment en depressió,
donat que és la baixada, per la pendent, la que casca els genolls,
i la profunditat de la vall la que ens empeny a caure al riu,
i ens arrossega amb la corrent,
fins el mar, que és on les nostres vides espeteguen.

Maniqueu ha treballat hores innumerables per satisfer la família,
i no ha vist cap pel·lícula que li vingui a la memòria.
En ell creix el sentiment de desconcert i ambigüitat,
que ressona en els carrers de la ciutat per on passeja,
sense objectiu, ni sostre sota el que fer una vida.

Troba treballs que, sense cotitzar en la seguretat, la societat li diu que té,
ni en l’impost de les persones que, físicament viuen, i tenen rendes.
Ell necessita diners per viure, i, mentre li agonitza l’atur,
busca formes d’ingressar-ne per una banda o l’altra,
cerciorant-se que els treballs que fa li garanteixin la precarietat.

Maniqueu ha de lluitar per obrir-se camí, amb mi comptarà!
Que una persona, abnegada per la salut mental, com jo,
vol ajudar perquè no vol repetir la història d’en Pallarès,
aquell noi amb esquizofrènia, qui m’anuncià el seu suïcidi,
per acabar perpetrant-lo al dia següent, davant la meva perplexitat.

Maniqueu no serà Pallarès -em dic jo-, i així ho reblo.