Malenconia

No era un sentiment especial que no hagués sentit mai abans: sabia de sobres que aquell regust mig dolç i mig amarg que m'omplia la boca era malenconia, sabia de sobres que el record em feia mal, era una ferida oberta a la que m'hi tirava sal jo mateixa en un acte masoquista i voluntari, totalment…
Mirava per la finestra del tren i no veia res, el pensament el tenia lluny, molt lluny, i no només lluny d'aquell tren, sinó lluny d'aquell dia trist, d'aquella setmana gris i fins i tot lluny de mi mateixa…la meva ànima volava i el meu cos s'havia quedat immòbil amb la mirada fixa i buida a la finestra igual com es queda la pell d'una serp quan ha fet la muda. Em giro i planto esquena a un tros de món, em sap greu però avui no puc amb tot. Sé que he de vigilar cada passa que faig, perquè cada una em pot portar a un desenllaç totalment diferent, cada una portarà una trampa diferent on caure. Em convenço de que he de ser optimista, tothom val per alguna cosa, tothom hauria de tenir els mateixos drets. Intento aixecar-me, no evito relliscar i vaig caient de teranyina en teranyina, però no m'esforço. Tampoc tinc cap raó per intentar alliberar-me. No sé si hi ets o no hi ets, però avui, sincerament, no m'importa. Avui no sento res, encara que segurament és el que prefereixo, suposo que amagar-se sempre és la sortida més fàcil. Avui desitjo que sigui un dia d'aquells en que t'estires al terrat amb una manteta i passes les eternes hores mirant al cel, sense pensar en res, o més ben dit amb el pensament tant col·lapsat que prefereixes no ordenar-lo, amb el mòbil apagat, sense que ningú sàpiga on ets i amb la estúpida certesa que ningú et vindrà a consolar en tota la tarda. Mirar al cel i no pensar en res, relaxar la ment. I, de música de fons, balades. Sé que si no hi ets, d'aquí a un temps del teu nom sols quedarà algun eco empipador, maltractant-me, ressonant des del fons del meu cor. Sols algun pensament momentani... I del teu record, sols quedaran tristos pensaments, vagant pels carrers del meu món. Matant-me com ho fan avui. Com ho faran demà, i creu-me quan et dic que necessito que em matin cada dia més, necessito que almenys em quedi el dolor després de tot aquest temps. Malenconia, malenconia és la paraula per definir aquest dia. No necessito que ningú em vingui a consolar, sé que me'n sortiré tota sola. Altre cop em sento com el bufó d'aquesta obra de teatre de la vida, com un objecte que no és imprescindible però que hi és. Sé que viure per viure és una tonteria i que això que estic dient no té cap sentit, sé que de la gent que deia això jo en deia ‘orgullosos'. Sé que un granet sol en una platja no pot ni amb ell mateix, crec que tots ens necessitem més del que pensem. I em sento estúpida dient això mentre estic amagada del món, refugiada en un terrat, negant-me a l'ajuda de ningú, prohibint-me a parlar amb ningú. Miro a tot arreu i tot em recorda al mateix: malenconia, buit, tristor... Sé que el que em fa mal no és l'odi, sinó l'ignorància, després de tot l'amor que he sentit. No sóc perfecte, quina perfecció veus en un ser perfecte? Quina història hi pot haver en una vida totalment feliç? La vida és un joc de contradiccions, els sentiments en són les peces, que no es poden controlar, mai saps a quina casella cauràs a la següent tirada, i quan hi hagis caigut ja no pots fer-te enrere. Es una burrada pensar que a ningú li importa el que pensis, però avui tot és una burrada, així que riuré de les ganes de plorar que tinc. Em riuré de tot això que estic escrivint. Però només me'n riure jo, qui ets tu per jutjar ningú?