MALEÏTS TECLATS

MALEÏTS TECLATS

Ens vàrem conèixer
a través de la xarxa
i per tant, ningú ens presentà.

Vam voler un dia citar-nos,
anàvem ambdós disposats,
i vés per on, ens vam agradar.

Decidirem un temps més tard,
continuar i tirar endavant,
viure tots dos junts, emocions,
experiències, noves il•lusions,
fins i tot, pensàvem en una llar.

Però em dol que al final
després de tan poc de temps,
decideixi haver-te de deixar.
I vull que sàpigues el per què.

Tu saps que m’agrada escriure,
l’esbarjo, la natura, l’oci cultural i
tu, ni per un instant, t’has plantejat
deixar de fer anar els maleïts teclats.

L’amor no pot viure amb indiferència
i per tant, això mereix tenir un final.
No s’hi val ara, laments de culpabilitat
si durant aquest temps n’has estat incapaç.

M’agrada tant l’amor personal,
que tu, amb totes aquestes dèries,
no tens ni ideals i sí una preferència.
No conec encara, ni la lletra que fas.

Jo, volia amor, sentir-me estimat.
Sé que el que demanava era ben poc:
Ser quelcom més que un simple teclat.