Maceració

Em sap greu haver trigat tant, però he anat molt de bòlit últimament. Per fi, he aconseguit una estona per poder comentar-te el poema Maceració , una petita joia, es miri com es miri, que ja t'havia comentat en el moment de la seva publicació.

TEMA: El poema parla d'amor. Amor en l'estat més pur, més entregat, més decidit. Amor en majúscula. Amor més enllà de la vida i de la mort. El poema respira amor, el transmet, ens enamora, ens fa sentir. És un cant i una declaració de principis alhora: "La mort em serà amable si du verí d'amor".

FORMA: El poema consta d'una única estrofa amb un vers solitari de tornada. No és la primera vegada que fas servir aquesta estructura. Ja he vist que l'has emprada en altres poemes. Penso que t'hi trobes còmoda, que la domines a la perfecció i, per tant, et pots concentrar més en la composició de cada vers per aconseguir una filigrana.
No domino gaire la tècnica de la poesia i, segurament, això fa que pugui gaudir de la lectura però que no sigui capaç de discernir tot el treball que hi ha darrere de cada mot. En el teu cas penso que n'hi ha molta, de feina. D'entrada hi ha una bona lectura dels clàssics, molta coneixença de les composicions poètiques a través de la història de la Literatura. I també hi veig un domini de les figures retòriques. Al seu dia, quan et vaig comentar el poema, ja et deia que em recordava a Quevedo i em segueix passant avui. Potser el fet que me'l recordis és perquè en aquest poema fas servir l'oxímoron: "la llum de la tenebra"... Potser perquè Quevedo jugava molt amb la idea de foc i de gel. I amb aquesta idea va construir algun dels oxímoron més bells que recordo ("Es hielo abrasador, es fuego helado") i tu ens assegures que " amb màns de gel esculpiré el teu foc". Per cert, a màns hi falta un accent. Potser perquè Quevedo ens parla de la pols enamorada i tu també parles de pols enamorada encara que no citis aquesta paraula. Els darrers versos, Teresa, són bellíssims. És difícil, per no dir impossible, posar cap pega. Per dir alguna cosa, tal vegada no caldria repetir el verb "beure" tres vegades. El primer podria ser "veure"... Però és per dir alguna cosa, no pas per res més.

A DESTACAR: Doncs, em reitero en el que et deia en el primer comentari, que em sembla molt remarcable que tan poques paraules suscitin una reflexió tan profunda, perquè no t'acontentes amb treballar bé un contingut i una forma. Tu vas més enllà i ens provoques, no ens deixes indiferents, ens obligues a pensar, a meditar a partir de la lectura. I de tots, aquest és el mèrit més gran.

Et demano disculpes pel retard.

Una abraçada,
Fredia

Hola Teresa!
Vaig a fer els deures, encara que siga a última hora. No he pogut abans.
Haig de dir-te que vull fer els meus comentaris com a lector, doncs no em considere amb capacitat per a exercir de crític literari. El que passa és que no sóc massa bon lector de Poesia, encara que sí que m'agrada escriure-la.
Al llegir la teua, m'he quedat amb les imatges, sobretot ,beure la llum, beure la tristor... Hi ha més coses per beure, a més de l'aigua i el vi...També m'ha impressionat esculpir amb mans de gel. Per cert, màns porta accent, no? L'accent diacrític, vull dir, per diferenciar-lo de mans ("manso").
El final és pel meu gust el millor de tot el poema. Allò de la mort amable és sublim...
Una forta abraçada... i
Endavant!

Dyonisos

amb l'allan, en aquest t'has superat, i de quina manera!!

Si ja de per sí els teus poemes m'arrosseguen, i sembla que poca poesia sigui la meva, nedant entre aigües tèrboles, que la teva arriba amb força, novetat, i de matèria tractada amb profunditat, ben sòlida... jugues amb la reflexió i t'emportes tots els criteris per endavant, no són paraules lleugeres, i em desvetllen un no sé què, que en va tracto d'explicar-ho...

només em sento agraïda de que ho comparteixis amb tots nosaltres, i que espero el pròxim amb molta, molta ànsia.

Petons,
Lady Shalott

He tingut una sensació d'esgarrifança a l'acabar de llegir aquest poema. Deixa una empremta que no s'esborra, com si haguessis aconseguit despullar l'ombra de la mort amb els frec poderós i constant de l'amor, amb la força i el convenciment dels teus propòsits.
Imatges captivadores, que només l'experiència de la vida i la veu poètica (que en el teu cas crec que és innata) poden macerar amb tant encert.

"la mort
em serà amable
si du verí d'amor"

Me'l enduc a preferits.

Una abraçada molt gran, Teresa!

Sí, m'he quedat com encisat... i me l'he rellegit diversos cops, aquest poema.
La veritat és que ets una ànima poètica, gaudeixo molt llegint-te.
M'ha encantat el títol, també.

Una forta abraçada.

Arbequina.

Hola teresa,
Navegant pels mars de realts he entrat a la teva platja i t'haig de dir que m'agrada la teva biografia i els teus versos.
D'una manera planera però molt sincera impregnes en cada vers el teu ritme assossegat i noble, que fa que el poema porti una cadència digna de la melodia d'un oboè.
Brindo per haver-te conegut,
Roda03

que es cuina amorosament, macerant tots els ingredients. Els ingredients del teu poema són uns sentiments que es busquen l'un a l'altre, per barrejar-se harmoniosament i delicada, fins a poder dir amb rotunditat...

"...
i seré pols si tu ets el meu sepulcre;
la mort
em serà amable

si du verí d'amor."

És un poema magnífic, Teresa. És per llegir-lo pausadament i assaborir totes les sensacions que deixa.

I també et felicito per l'encert del títol. El que es llegeix, és una autèntica "maceració" de desigs i sensacions, i "paladejar-la" és un autèntic plaer.

Una abraçada ben forta.

Una maceració de sentiments i sensacions magnífica. Ritme pausat i imatges belles.

Fins aviat,

LLIBRE

intens, metafòric i molt simbòlic!.

petons

gypsy

El teu poema m'ha recordat un dels sonets més bells que s'hagi escrit mai. L'autor: Quevedo. El títol: Amor constante más allá de la muerte. Els ingredients són si fa o no els mateixos: l'amor, la passió, el temps que s'escola, la mort que ens redueix al no res, a pols, i el desig de perdurar aferrats als sentiments que ens donen la vida. Felicitats, Teresa, per saber fer reflexionar amb tan poques paraules i tan ben triades.