L'ofici de mare i pare

Un relat de: Joan G. Pons

Assegut a la taula del menjador, feia anar el llapis sense prémer sobre el full de paper.

Sensacions tendres i dolces encara presents dins el meu cor al compartir unes Festes amb els meus quatre fills.

Sona el ding dong de la porta. No m'aixeco tot seguit doncs no espero a ningú. Torna a sonar i vaig a obrir. Sorpresa. A la porta el meu amic el Follet.

-Vaja, sempre apareixes per on vols i avui utilitzes la porta.
-Hola Joan. També és una forma d'aparèixer.
-Xerrem.... Què feies ?
-Xerrar és preguntar ?
-És una forma de començar.
-A vegades és una forma d'acabar.
-Vaja ! Avui ets tu el que tens coses a dir...
-Tinc encara per tot el meu cos unes bones sensacions de les trobades i celebracions amb les meves filles i fills i donava voltes pensant i sentint sobre l'ofici.
-Ofici ?
-Sí, l'ofici de ser mare, de ser pare...
-T'agrada aquest ofici ?
-Sí. Sóc pare en actiu i segon pare (avi) en actiu també, i gaudeixo molt i m'enriqueixo, encara més, com persona.
-Per què l'anomenes ofici... sembla una paraula freda ?
-Pot semblar la paraula ofici un terme mercantil.... i també professional.... Per mi professional... vol dir dedicació conscient, responsable, tot afegint altruista i motivadora.
-Ho vesteixes força bé !
-Més que vestir és aprofundir. I aquest aprofundiment impregna moments, idees, accions, actituds, de relació pares - fills, persones - persones.
-Ho vius oi ?
-Quan has trucat anava a escriure les cartes màgiques per fer bé o intentar-ho fer bé, aquest meravellós ofici.
-Cartes màgiques ?
-Cartes com a recursos, com a recordatoris. I màgiques per la força que tenen, quan les fem servir amb naturalitat i llibertat.
-La teva fulla sols té unes ratlles indeterminades.
-Si vols t'explico algunes.... i a més experimentades i funcionen.
-T'escolto, Joan
-Conversar no és interrogar.- Abusem i se'ns nota el llautó, de les preguntes per iniciar una xerrada.... Què fas ? Què has fet ? On has anat ? Amb qui ? Com estàs ?
-Tothom les fa normalment....
-Deixem el tothom. A nivell de diàleg pares i filles-fills, a vegades, i massa a vegades, és un interrogatori. I els interrogatoris no agraden. Desvetllen manca de confiança.
-I la màgia de la teva carta ?
-Saludar i explicar quelcom de mi, com pare, com persona. Explicant les meves coses, afavoreix que l'altre.... espontàniament.
-Diga'm un altre carta.
-Acolliment del somriure.- El somriure natural és una forma de comunicació no verbal molt contagiosa. Com a mínim crea clima de pau i tranquil·litat. És una forma d'acollir. És una forma d'estimar. A vegades, un somriure té més impacte i oportunitat que un petó.
-Tens un altre ?
-Jugar i no tant vigilar.- A totes les edats, els adults, fàcilment assumim el paper de vigilants. Cert que també ho hem de fer, i també jugar. Jugar vol dir participar. Crear lligams de complicitat i d'engrescament. També facilita molt el sentir-se a prop, la proximitat. Una actitud humana màgica.
-Tres cartes guapes, Joan.
-Em faràs més ?
-Potser sí....

I aquest cop el Follet marxar per la porta de casa i vaig seguir dibuixant sobre el paper sense prémer.

Comentaris

  • Original[Ofensiu]
    pitusa63_61 | 26-01-2009 | Valoració: 10

    Pero tot plegat te una bona part de rao, el ofici de pare i mare , es d'allo mes dificil, ja que no existeix una escola on ens ho pugin ensenyar i hem d'anar aprenent dia a dia. Un petó Joan, m'agradat força

  • Em relaxa tant llegir-te...[Ofensiu]
    aurora marco arbonés | 26-01-2009 | Valoració: 10

    que m'enduc els teus llibres al llit per a agafar la son dolça, tranquil·la i pausada. Tot en els teus escrits és amable, sense estridències, tot és actitud conscient i generositat. Ja no et diré mai més "xaval", ara, amb respecte, t'anomenaré "mestre".
    Molts petons Joan.

  • Trio d'encerts[Ofensiu]
    Unaquimera | 26-01-2009 | Valoració: 10

    Les teves cartes són realment un trio d'asos!
    Déu ni do, les teves propostes: Somriure, jugar i conversar.

    Les proposes de cara als fills, però de fet valen per a qualsevol relació: amics, companys de feina, coneguts, veïns, família... al menys, a mi m'ho sembla!

    He resumit la teva reflexió: "Conversar no és interrogar. Abusem de les preguntes per iniciar una xerrada.... Què fas ? Què has fet ? On has anat ? Amb qui ? Com estàs ? A nivell de diàleg a vegades, és un interrogatori. I els interrogatoris no agraden. Desvetllen manca de confiança. Millor saludar i explicar quelcom de mi, com a persona." I fer-ho somrient. De pas, intentant divertir-se, passar-ho bé amb l'altre.

    Ara mateix et saludo, t'explico que m'ha resultat grat tornar-te a llegir, i t'envio una abraçada enjogadasa, dialogant i somrient,
    Unaquimera

  • Totalment d'acord[Ofensiu]
    nuriagau | 24-01-2009 | Valoració: 10

    Estic molt d'acord amb les tres cartes:

    1."Conversar no és interrogar"
    2."Acolliment del somriure"
    3."Jugar i no tant vigilar"

    Pel meu ofici de mestra, no pel de mare, sovint escolto com els adolescents es lamenten de les actituds dels seus pares. Intentaré resumir-les seguint les tres cartes que tu exposes al relat:

    1.Els pares no es comuniquen només els interroguen. Volen saber amb qui van, què fan...
    2.Els pares estan poques hores a casa i van amb presses, sovint estan cansats de la feina i somriuen poc.
    3.Els pares no comparteixen estones de lleure amb ells, només els controlen.

    Un relat molt entranyable i que convida a la reflexió.

    Et continuaré llegint.

    Núria Gausachs i Cucala

  • Bones cartes![Ofensiu]
    bocidecel | 24-01-2009 | Valoració: 10

    Tens molt bones cartes, tres asos a la màniga que donen un bon joc.
    Estic d'acord en tot i te'n deixo tres més: paciència, calma i constància, perquè aquest és un ofici de llarg recorregut i carregat de dubtes. Només cap al final vas entenent que has multiplicat el valor d'aquells bocins de vida que has posat al tauler.

    Una abraçada.

Valoració mitja: 9.5