Lluita...

Un paisatge desolador: munts de fulls escampats als teus peus. Paper maltractats pel temps, rebregats pels segons, afusellats pels crits ferotges de la foscor... Esperen lentament la seva agonia, ferits de mort.
Amb les fermes arrels clavades al cementiri dels mots, els teus ulls cecs de llum intenten allunyar-me i ignorar-me a la foscor, però jo continuo vivint l'interior de la teva ment, buida i immensament sola.

L'eco dels batecs de les paraules mal formades que suren al meu voltant em fereixen els timpans.
Com pot ser que la blancor ho ompli tot? La negror de les idees prefixades s'amuntega per a cada racó, estrangulant els bocins d'espai que intento ocupar.
La teva ment s'ha convertit en una persiana opaca que impedeix el pas de l'energia dels meus ulls, i jo em trobo dins la seva immensitat. Voldria sortir, omplir centenars de folis, malgastar litres de tinta... però això avui ja no és possible.
M'has eliminat de la teva imaginació, m'has aniquilat de la teva ment com a totes les idees tan supèrflues per tu que la formaven.
Per què vols negat la sortida al teu art si hi estàs antigament lligat?

Del meu cor naixien fragments de pensaments ideats per despertar alguna llàgrima vivent als teus ulls, pertites rialles escampant-se dels teus llavis; però ara m'adono que això era irreal, només era... era un somni.
El meu germà, una part de mi mateix, això havies estat. I ara què? T'acusaran d'assassinat? Vares ser tu qui va planificar la meva mort, i una persona que actua d'aquesta manera no mereix anar a les presons infernals, encara que la seva víctima sigui mental?

Sí, gràcies a tu sóc un mort en vida... La por a morir oblidat no em pertany, ja no. La gent em recordarà, s'integrarà dins meu, riuran de les meves alegries, ploraran i beuran de les meves penes... Seran jo.

Del record passaré a viure entre la pols dels vells prestatges morts dels humans, aquesta serà la meva trista fi. La mort d'un personatge, del protagonista de la teva vida que només ha existit per escriure, i ara què farà? El roent mal de no poder expressar-te t'envairà.

Piles de mots morts reposen als teus peus; els donaràs una segona oportunitat?

Vaig néixer entre lletres i gargots, fill de les sensacions que brollaven d'entre els teus llavis, no em deixis morir, no!

Sento com a poc a poc em vaig apagar. La trista realitat em va cremant. Ja mai més vols continuar la teva vida per aquest camí. Ja no creus en la utopia de la que sempre t'has alimentat; les paraules mai podran canviar el món.

M'estàs matant ho notes? Notes com una part de tu mateix està morint? Com el pacifisme que sempre havies defensat s'està desprenent de les parets de la vida?
Els últims aires de vida s'escorren pel meu ésser. No pots amputar-te una part de tu mateix... No, no pots... no...