LLÀGRIMES DE PLUJA

Un relat de: Lluís Berenguer
Plou, i des de la finestra et recordo
com si fos la primera vegada,
il•lusió d’uns ulls verds d’infinita innocència
on llampegava el desig d’estar junts,
aquella força ens penetrava
fonent-nos en un un pèlag
immens de festejos per explorar,
ple de nits d’onírica passió
i dies d’infinita espera de la teva imatge,
encara que fos fugaç.
Llunàtic per tu, què no faria per veure’t?
què no faries tu?
Res, ni el poder del vent
ni la paor de la tempesta
podien evitar el nostre encontre,
que voldríem fer etern...
en aquells temps quan encara
el dol anava pels carrers
i l’amor buscava amagatalls,
per què no era al contrari?
no ho enteníem.


Plou, i l’efluvi de la terra
m’assaona la memòria
d’aquells dies de mestresses i de llars,
dones submises al pecat del pecador,
sospitós perfum que feria l’ànima,
a l’entrada del mascle...
i el sopar a taula sense dir no res.
Àpats de la ira on l’absència de paraules
feien trontollar el seu silenci.
Així visqueren i així moriren,
aquelles mares.
I nosaltres, estimada,
fills d’aquells temps, encara,
fugíem a l’encontre d’un nou sentiment
que s’obria com una rosa a recer d’aquell món,
allí les teves paraules
desbrossaven la meva consciència
d’espines heretades,
que mai no t’han ferit... no mai,
no he trobat ocasió.
Potser en el fons dels nostres éssers
visca aquella rosa, solemne, perenne,
per fer-nos viure cada instant
com si fos el primer... infinita innocència,
i com si fos l’últim... eterna maduresa de nostre encontre.

Plou, i per les branques d’aquest albercoc florit,
corre l’aigua a l’encontre de l’aigua,
perla de llàgrimes que cau a terra,
penetrant, com penetra l’amor per la vida, en ella.
Així va néixer el fruit d’aquesta ventura
que avui es consumeix, a poc a poc.
Una rosa es marceix, la teva.
Al nostre recer, ple d’inexhaurible estima,
no trobo com revifar aquest tros del meu ésser,
i ara les llàgrimes són meves...
per què els deus ho volen així?
tinc por que em surten les espines, si tu em deixes.
No! Anirem junts a la mar del nostre oceà,
agafats de la mà, i com llàgrimes de pluja
serem l’aigua de la gota,
que mai no es perd,
que mai no mor,
fonent-nos en aquesta immensitat, estimada,
que encara hi ha un nou món per explorar.
Però els deus no m'ho permeten,
ni tu tampoc.
Tinc por que em surten les espines,
d’aquell primitiu llegat,
en aquesta meua consciència,
quan tu em deixes.

Comentaris

  • Reconec que he llegit aquest poema[Ofensiu]
    David Gómez Simó | 03-03-2013

    atret per un títol tant cinematogràfic: "llàgrimes de pluja" = "llàgrimes en la pluja".

    La sorpresa a estat trobar-me un poema dolç i intents alhora. Que expressa prou bé les emocions i sap compartir-les amb el lector.

    Molt encertat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: