L'inventor d'andròmines

Jugar amb el temps,
ara que sembla que algú fa anar la palanca endavant, i tot sembla massa accelerat.

I no coneixem la mesura ideal, a estones voldriem accelerar vivences penoses,
altres enlentir caricies i fer-les eternes:
...."tempus fugit"...

Avet_blau

Hola;

Tornem,

Ens ho envies a tribuna@guimera.info ?

i esclau de la seva pròpia creació.
M'agarada molt l'originalitat del relat i com el narres...
Desitjo que l'inventor sàpiga trobar una sortida a aqwuest parany.
Una abraçada

Estic d'acord amb els comentaris que subratllen que l'atmosfera creada és bona.

Has fet ús d'un bon poder descriptiu.

El títol m'agrada perquè ajuda a revalorar la paraula andròmina (que per cert és ben col·loquial, però no la fem servir).

La idea és interessant i respon a aquesta dèria humana que tenim de poder deturar o alentir el pas del temps (sese preveure els riscos com esmentes tu mateix). Però és clar hi ha riscos, que ens quedi fins i tot el fum tatuat a l'espai.
Tots els trossos, les peces, hi són. El registre és el correcte per l'ambient.

Enhorabona.
Jofre.

PS
Una pregunta: algun motiu per triar el nom d'Arnald per protagonista?

m'encanta la forma com descrius tots els moviments, tots els gestos tot molt ben detallat que cre una atmósfera en el teu relat boníssima. L'atmósfera en un relat és importantissima i en el teu cas li dóna moltíssima força!!!

SALUT!

Un relat dels que tots volem escriure, amb atmósfera, amb intriga, amb complicitat creixent cap a un final quasi desitjat, sense palla ni decoracions superflues. Molt lograda la imatge de "i una rialla fonda i pausada li brotà fantasmagòricament de la gola". Potser sobraria el darrer paràgraf si no fos per la frase final.

No et coneixia aquest registre encara. Ara m'obligarà a estar pendent de llegir-te més relats com aquest.

salutacions

volia dir segon, un segon. Per ara el temps no el podem aturar, per sort. si més no en aquesta dimensió. (?)

m'ha recordat aquell segons que les científics ens han regalat aquest anys. Els petits personatges que hi poses sempre, formigues, mosques, li dónen als relats petites imatges de vida en moviement. És especial.
Salut!

que aquesta maquineta no arribi al nostre magatzem, eh!!
Què et puc dir que no t'hagin dit ja?
M'ha semblat fabulós i molt ben escrit.
Ens has posat en situació molt bé, per arribar a un final esglaiador en què el pobre inventor lluita mentalment per poder fer que el rellotge torni al seu funcionament habitual.
M'ha agradat molt la reflexió que has fet:
com de vegades, amb l'ànsia que ens mou a fer coses que desijtem, encuriosits, no valorem el què pot succeir després i un cop fet passem hores, dies, mesos, i potser anys, amb el pensament:
concentrat dolorosament en modificar un mil·límetre algun petit esdeveniment que pensem que hem provocat
Sort que hi ha coses, que em sembla que ara com ara, no podrem tocar, com el cas del temps. ..
Bona reflexió sobre com prendre'ns les coses un cop fetes...
Un petó !

Leela

que m'he enamorat del teu relat. Trobo que aquesta vegada l'has quadrat del tot. Sí, breu, concis, impactant, que et deixa un regust inquietant a la boca. M'ha encantat, el millor dels que t'he llegit sense cap dubte....

Bruixot

per sort... Mentre el llegia, he fet un salt en el temps...si, de debó... la lectura m'estava portant a la mateixa sensació que vaig tenir fa 20 anys a l'illa de la Palma. Al centre, a la zona muntanyosa hi ha un tros de carretera que li diuen el túnel del temps perqué passes d'una zona de pluja a una d'un sol espaterrant..... i així m'he quedat ara... fóra d'òrbita amb el teu relat.

Bona recreació de l'ambient i com sempre original en la preparació.

El temps millor que passi, no?

angie

Ple d'imatges suggerents i amb una trama inquietant, sense obvietats, expressant-te amb subtilesa i ofici. Et felicito.
Només que m'he quedat curt... encara que potser aquesta és la gràcia en aquest cas, no sé si l'argument aguantaria massa més...

El final molt i molt bo, tant pel contingut com en la forma.

foster

... i mengívola història entorn temps/espai, que ja voldria Einstein haver-la inventada!

I l'insecte mosca present, com a aquella pel·lícula, també fantàstica, del científic que ... Bo, no te la conte, amic!

Canvi de registre? "Paradeta" en el camí?

Tu ja saps... Salut i rebolica! I farça... on siga i calga!

Has dibuixat el moviment de tot plegat amb unes descripcions acurades i alhora etèries. Has deixat penjat el temps d'un fil i gairebé m'he quedat sense respirar...

L'inventor d'andròmines va anar més lluny del que mai havia somiat i es va quedar irremissiblement en un espai indefinit.
Sabríem nosaltres on estar el llindar d'aquesta porta sense retorn, si tinguéssim aquell rellotge a les mans?
Ostres, els relats fantàstics m'encisen i ves per on tots em fan pensar...

De debó que m'ha agradat la idea i els decorats, és com si ho hagués pogut veure i sentir. Me'l enduc a favorits!

Petons Mandalf!

´Bonísim !!!.
Si és llegeix bé, dòna una sensació
d'angoixa.Aquest relat té un aire aquells que feien a la TV quan jo era petita"Histórias para no dormir", no m'ho deixaven veure, però jo sempre m'esmunyia per tot arreu i ho veia, desprès estava "cagada" de por tota la nit.
Doncs com et dic : ÉS BONISIM !!!.
Un petonet. Pilar