L'idiota del LIP DUB

Tot va començar en aquella maleïda reunió. L’empresa anava malament des de feia temps. Els proveïdors ens collaven i els clients semblava que s’havien oblidat de nosaltres. Ja començaven a sonar paraules com ERO, suspensió de pagaments i tots aquells vocables que precedeixen a una meravellosa puntada de peu al cul amb indemnització o amb un ticket d’espera a Fogasa.
Podríem fer un Lip Dub ,- va dir el cap de màrqueting, un pijo 2.0 amb una manifesta addicció a estar a totes les salses -.
Un què? , va preguntar el cap de vendes amb la seva veueta de locutor del NODO -.
Va ser el moment en què vaig activar el meu mode automàtic d’escepticisme. Demanar al cap de màrqueting que expliqués alguna cosa era un exercici gens recomanable. Si tan sols li miraves la cara, podies arribar a pensar que s’estava tocant. Era tal el goig que experimentava quan tots els ulls aterraven sobre el seu rostre, que jo sempre m’estimava més mirar al sostre. No suportava la idea de que la meva mirada pogués excitar la seva libido.
Un lip dub és un vídeo musical fet per un grup de persones que sincronitzen els seus llavis, gestos i moviments amb una cançó popular o qualsevol font musical. Es realitza en un pla seqüència, en el què els participants fan playback mentre la música sona en un reproductor mòbil, – va assegurar sense respirar una sola vegada -.
Un sisè sentit em va portar a agafar l’iPhone i connectar-me a la Wikipedia.
Serà imbècil ,- vaig pensar a l’adonar-me que s’havia aprés de memòria la definició de la Wikipedia -.
El director general estava més perdut que Belén Esteban el dia del llibre. Ens va mirar a tots com si hagués vist nua a la Duquessa d’Alba.
Estàs dient que ens hem de posar a ballar pels puestos com uns gilipolles? , – va dir abans de que el pijo 2.0 es posés tan blanc com les restes de coca que encara quedaven a les seves foses nasals -.
Sssssí… està de moda… tothom ho fa , – es va defensar sense gaire convicció -.
He d’admetre que vaig gaudir molt del moment. Aquell fill del màrqueting viral semblava a punt de patir una embòlia mentre el dire mirava una vegada i un altre el seu rellotge. Llavors va sortir l’imbècil que porto a dins. Efectivament. Sóc conscient que tinc un problema. De petit em vaig empassar a un gilipolles. Ha crescut amb mi com si fos un paràsit intestinal i, a vegades, surt sense demanar permís.
Té raó, – vaig assegurar mentre buscava al YouTube del meu ordinador algun Lip Dub -. Està de moda i és una manera senzilla i molt econòmica de promocionar la nostra empresa. Si ho fem bé, la gent el penja al seu Facebook i podem tenir un munt de visites sense invertir res en publicitat -.
Vaig trobar un d’una universitat estrangera i tothom va flipar. Aquella colla d’analfabets digitals que es pensen que el Twitter és una marca de preservatius, va quedar atrapada a l’instant amb una dotzena de sueques que movien els seus melics al ritme de Black Eyed Peas.
Un mes i mig després, va arribar el gran dia. Vam contractar a una productora d’audiovisuals que s’encarregaria de tot. Tres dies vam estar assajant la cançoneta: Hey, soul sister de Train. Encara tinc la melodia instal·lada en el meu cervell com si fos un virus informàtic. No sabeu el que l’arribo a odiar.
Allà estàvem tots… amb gràcia pel ball o no… amb ganes de fer-ho o no… amb el pensament d’assassinar al pijo 2.0 o no… He de confessar que veure a l’alcohòlic del cap del departament de producció, movent-se com si tingués epilèpsia, em va provocar moments d’una enorme hilaritat. Com també ho van fer els tres-cents quilos que pesava la seva amant, aquella secretària d’administració que semblava dissenyada per Rubens. Encara ric quan vaig imaginar que era Lady Gaga després d’haver-se atipat de Whoppers durant un any.
La cançó dura 3 minuts i 37 segons. Hi ha diverses normes en un Lip Dub. S’ha de fer tot sense aturar ni editar la gravació, la càmera sempre ha de moure’s, sempre ha de sortir algú, ha de mostrar naturalitat i tothom ha de simular que es diverteix molt. Déu meu! Quina tocada d’ous! Ens quedava mig telenotícies perquè ens enviessin a l’atur i estaven tots allà, ballant com si fóssim el Gene Kelly dels collons. No pot haver una manera més dolorosa de perdre la dignitat?
La gravació va començar a l’hora pactada però, de mica en mica, ens vam adonar que allò era molt complicat. Quan no fallava una cosa… fallava una altra. A això s’ha de sumar que el paio de la càmera devia tenir algun problema d’ubicació espai-temporal, ja que fins i tot va caure per les escales en la presa número vint-i-dos. Anaven passant les hores i amb el pas del temps va arribar el neguit. La presa trenta dues va ser un desastre i tan sols quedaven cinc minuts per esgotar el temps de rodatge. La gent estava farta d’aquella pantomima i es va arribar a l’acord de fer una darrera presa, quedés com quedés.
No sé si heu escoltat la cançoneta. Hi ha un moment, al minut 2 i 20 segons, que diu Tonight. Just en aquell moment, jo havia de sortir des de darrera d’un company i cantar la paraula Tonight. Bé… dieu-li company… dieu-li mamoncete… El cas és que quan em disposava a exercir el meu segon de glòria, al company mamoncete se li va regirar l’estomac. Quan dic que se li va regirar l’estomac suposo que m’enteneu. Mai he rebut un atac tan directe contra la meva dignitat en tant persona, ésser humà o poseu-li la etiqueta que vulgueu. La gravació va continuar. I m’estimo més no perdre el temps explicant les pressions que vaig rebre per evitar que jo boicotegés la difusió d’aquell vídeo. En resum, aquell vídeo es va penjar al YouTube. Jo pensava que ningú ho veuria. Dos dies després ja l’havien visitat dos milions de persones. Era el fenomen del moment. Va sortir fins i tot al telenotícies. Encara recordo com al Ramón Pellicer se li escapava el riure quan el va presentar. Des d’aquell moment vaig ser “l’idiota del Lip Dub”. Es van crear grups al Facebook com, per exemple, Señoras que no quieren al idiota del Lip Dub como hijo. El hashtag #idiotadellipdub va ser trending topic durant un dia sencer. Jo no sabia on amagar-me. Em trucaven d’emissores de ràdio, de diaris… El Jorge Javier Vázquez volia que sortís al Sálvame i el Pablo Motos a El hormiguero. La meva vida començava a ser un infern.
Un dia vaig tenir una idea. I si creava una empresa de Lip Dubs? Tothom em coneixia, podia explotar la meva fama. Vaig demanar un préstec al banc (allò va ser quan encara donaven), vaig buscar un local, vaig contractar a uns quants tècnics i vaig iniciar el meu projecte empresarial. L’única condició que poso als meus clients és sortir sempre als vídeos. Sóc fan de Hitchcock i, si ell ho feia, no entenc per quina raó no ho puc fer jo. Així que ja ho saps: quan vegis una d’aquestes parides 2.0 intenta buscar-me. Sempre surto en el minut 2 i 20 segons. És un petit homenatge al meu moment de glòria.