L'home que camina d'esquena

És geperut, coix, desdentat i, pel que es diu, boig. És l'home que camina d'esquena. Creu recordar que es diu Antoni, però des que va deixar l'escola que ningú no l'ha anomenat mai més així. Viu a un pis petit al carrer Unió a tocar amb la Rambla del Raval. L'escala és vella i no hi ha cap graó que sigui exactament igual a cap altre, però el pis té molta llum.

L'home que camina d'esquena fa anys que no treballa, en fa tant de temps, que no recorda a què es dedicava, no recorda com es deia el seu cap i ni tan sols recorda si mai va treballar amb d'altra gent. Es lleva quan el sol entra per la finestra, i després d'esmorzar, va a comprar el pa i alguna cosa per fer el dinar. Xerra amb les veïnes i xerra amb els veïns que, tot i que l'han vist créixer, encara li pregunten per què camina d'esquena.

Sempre ha passat les tardes al mateix bar amb el seu únic amic: l'home que camina sense doblegar les cames. Juguen a les cartes i al dòmino, i sovint responen les preguntes de la clientela o discuteixen quina manera de caminar és millor. L'home que camina sense doblegar les cames sempre explica que li agradaria fer com els altres, no haver de respondre cap pregunta més, no veure el estranys somriures als llavis de les altres persones i, sobretot, no sentir-se diferent. L'home que camina desquena mai no ha entès el seu company, sobretot, perquè ell mai no ha tingut cap problema amb els seus passos. Pel carrer mai no ha ensopegat amb ningú, mai no ha passat de llarg del lloc on volia anar i mai, mai dels mais ha caigut per les escales de casa seva - això que més d'una veina s'hi ha deixat el fèmur -.

Possiblement per tot això, l'home que camina desquena no ha intentat caminar com tothom. És feliç, té el que necessita per viure i un amic, no hi ha espai per a preguntes.

Malgrat tot, un 20 d'abril, la seva vida deixarà de ser com sempre. Tot i que es llevarà, esmorzarà, comprarà el pa i el dinar, quan s'assegui a la cadira del bar, alguna cosa canviarà sobtadament.

I, efectivament, l'home que camina sense doblegar les cames entra i no seu amb ell. Es dirigeix a la barra i saluda efusivament els cambrers i una noia. Es fan un petò. Com pot ser? Per què no agafa les cartes o el dòmino? Què hi ha de diferent? L' home que camina d'esquena es queda glaçat quan veu que l'home que camina sense doblegar les cames ja no és l'home que camina sense doblegar les cames, ara fa com tothom, ja no haurà de respondre més preguntes de la clientela i, pel que sembla, ja no jugaran plegats a les cartes o al dòmino.

L'home que camina d'esquena s'aixeca, sent indignació, ràbia i odi. Torna a casa i, quan posa la clau al pany s'adona, que és massa d'hora, que no sap què fer, que no ha parlat ni rigut amb ningú, i que sent alguna cosa dins seu que no és ni indignació, ni ràbia ni odi. Potser és llàstima.

L'home que camina d'esquena ha passat molt mala nit, perquè no ha estat capaç de recordar el nom del seu amic, perquè no sap com es diu si, en canvi, s'enrecorda del seu propi nom?

L'home que camina d'esquena ha pres una decisió. Avui deixarà de caminar d'esquna per caminar com tothom; s'hi acostumarà, tornarà a tenir un amic i podrà jugar al dòmino i a les cartes.

Es lleva, esmorza, compra el pa i el dinar i es dirigeix al bar. Quan surt de casa ensopega amb el segon graó, s'espanta i pensa que això no li havia passat mai abans.

Surt al carrer amb un pas que vol ser ferm però que no deixa de ser insegur. Arriba al pas de zebra i, com sempre, mira a la dreta per comprovar que no vingui cap cotxe.

Se sent un soroll sec, sembla que el temps s'ha atrurat per uns segons al cor de Barcelona. L'Antoni ja no caminarà mai més, ni de cara, ni d'esquena.