L'home encantat

Tu? Tu ets i no ets. De fet, no sé qui ets. Porto molt de temps tractant d’esbrinar-ho, però crec que només conec qui dius que ets, però no qui ets realment. Em cansa. M’estimo més que no siguis res. Per mi ja no ets res.

Una ombra de “x” centímetres de gruix i d’alçada, negra i fosca, i seriosa, que no riu mai, de vegades et sento a prop, i veig que fas ombra en alguna plaça, de fet la teva ombra és encara més negra que tu, és l’ombra de l’ombra.

Camines amb un pas que deixa una petjada fonda també sobre l’asfalt, bé suposo que ja vindran de l’ajuntament a reomplir els forats i esperem que amb aquest pes no trepitgis mai un terreny movedís. De tant en tant, mig amagada sota la cortina, miro si han emplenat els forats, però deu ser que no hi ha pressupost. I quan sortim al carrer hem d’anar vigilant de no ensopegar en cap d’aquests forats petits deixats per les teves sabates, que no són perillosos, però que si et despistes et poden fer caure i per això cal mirar bé on posem els peus. I clar, així cal anar mirant l’asfalt gris tot el dia, o si més no mentre visquem a les ciutats.

Un dia somnio que et transformaràs en ocell, i aleshores tindràs un somriure a la boca i serà divertit veure volant un cos com el teu, un ésser com tu, potser serà grotesc i tot. Però m’agradarà més saber que ets al cel que no deixant petjades al terra, el cel és molt gran i pots ser molt amunt, tant que podrem anar pel carrer i pel món sense sentir que ets allí dalt.