L'hivern que castiga

M’he canviat de cadira. Ara ocupo la que feies servir tan sols fa vint segons. Noto la seva escalfor fonent-se amb la meva. Ja és l’únic que em queda de tu.

Puc veure el que tu veies abans. Des d’aquí m’arriba el món que hi ha darrera els vidres del bar. El riu humà d’ànimes que s’amaguen en l’anonimat. Els cotxes de tots els colors i formes. La pressa. Les curses sense meta. L’hivern que castiga.

Veig la meva cadira buida i m’imagino el meu rostre quan m’ho has dit, mig segon després d’ensenyar-te la clau del nou pis. Però no he plorat. Tampoc he cridat. Ni tan sols he protestat. He patit la foscor diluint-se en les teves paraules, com si algú hagués apagat lentament la il·luminació d’un escenari. I, tot i que no t’ho he dit, m’he sentit sol. Però no he plorat. Tampoc he cridat. Ni tan sols he protestat.

La taula és un desert. El teu refresc ha deixat un petit cercle humit a la fusta. Les bombolles segueixen pujant i esclatant en la superfície. Si paro atenció, m’arriba el soroll de les petites explosions que ocasionen. La meva tassa de te encara és plena. Tenia tantes ganes de parlar que no he arribat a provar l’Earl Grey amb una espurna de canyella i una cullerada petita de sucre. El sobre encara és a dins. Porta tanta estona barrejant-se amb l’aigua que ha format un líquid negre i espès. Busco aquella negritud amb la mirada. És un túnel, una invitació a l’abisme.

La clau del pis que havia trobat per a nosaltres descansa al costat del te. Li havia posat un clauer del Pocoyo perquè sabia que et faria gràcia. Aquesta vegada, però, el ninotet blau no s’ha portat gens bé. Ha estat veure’l i t’ha canviat l’expressió. He traduït en aquella cara d’àngel alguna cosa semblant a la por. No has pogut evitar ser transparent… com el vidre… com l’aire que t’envolta. I després ho has dit. I l’eco de les paraules encara flota per sobre del meu cap, com un núvol que amenaça tempesta. T’has abraçat als tòpics. Quin desastre. Sempre havia pensat que aquest moment seria més original. M’ha decebut la teva manca d’originalitat. Tu, que sempre has estat tan creativa, t’has deixat acaronar per les escenes de les pelis dolentes. Però no he plorat. Tampoc he cridat. Ni tan sols he protestat.

Em conformo amb el que has deixat. L’escalfor de la cadira. La resta del teu refresc. L’eco de les paraules que floten. I el paquet de tabac. L’agafo i no puc evitar un somriure. Ara sé que trobaràs a faltar alguna cosa, que no tot et resultarà tan senzill. Sí, ja sé. Em quedaran també les fotografies. Porto el mòbil ple del teu rostre… del que vaig veure quan estava amb tu i no volia que s’escapés… dels nostres moments. No sé de què em serviran. Potser per entendre coses que abans no comprenia.

I darrera el vidre del bar… l’hivern que castiga… i tu que tornes. I si no fos pel tabac?