L’ESTERNUT DE LA FI DEL MÓN

Enmig de Sàhara, en Manel, amb un nas de garfi immens, va esternudar amb tanta mala llet que la sorra va tremolar. “Salut...!”, va dir-se a si mateix, però el ressò de l’esternut no es va esvair. De sobte, el terra va cruixir.

Una esquerda s’obrí als seus peus, estenent-se com una tela d’aranya borratxa fins a l’horitzó. Les dunes es desfeien, el cel es gelava en vitralls blaus, i un vent càlid xiulava himnes apocalíptics.

-Collons, era al·lèrgic a la pols...- va pensar, mentre s’agafava la seva cantimplora buida.

Les estrelles es desprenien del firmament com llàgrimes de vidre. Un camell perdut passava corrent, cridant en morse. En Manel, entre rialles i sanglots, va entendre la ironia: el món s’estava acabant per un moc. I ell, sense cap mocador!...




2025