L'esglai

L'ESGLAI

Fou una nit de maig
en un moment
on tan sols vam sentir parlar
el silenci.
La llum de lluna en forma de raig
lliscava damunt del teu cos
i ens albirà viure a tots dos
una nit d'encanteri.
Tot ens fou tan propici,
que vam poder viure tu i jo
un idíl·lic ambient d'amor
dels més inèdits.
Jo et vaig abraçar,
no vas dir res.
Coincidíem: "Deixem que sigui el temps
qui xerri".
Vaig notar la teva pell
tan fina i suau
com el tacte de porcellana o talc.
I jo, intrèpid,
vaig voler recórrer el teu cos
de manera tal,
que em sentí premiat amb el més gran
dels estipendis.
Jo vora teu, somiant,
i tu al meu costat.
Vingué el teu primer esglai i més tard ,
altre cop, un silenci.
Mutisme que va durar poc
i que sols es trencà,
pels nous esglais sorgits d'aquell cos
tan esplèndid.
No vull ni voldré oblidar mai,
aquella diàfana nit de maig.
No ho podria ni amb esforç per molt
que m'hi entesti.
L'amor fou massa important
per creure'l fruit d'un sol instant.
Vull estimar-te, ser al teu costat i que
sempre t'anheli.
Amar-nos, fou un mutu obsequi
que ens lliuràrem tots dos.
El nostre amor esdevingué ja des de llavors,
el millor dels premis.
Recordo, doncs, aquella nit,
en què revifares el meu foc,
i que et va faltar poc per dir-me: "sí"
i que em tinguessis.
D'ençà que revisc aquell fet,
el veig com l'objecte de més apreci.
Me l'afermo ben fort al cos, no fos cas
me'l prenguessin.