Les vides que vivim

I les que no vivim. Les que ens encadenen. Les que deixem passar. Les que voldríem. Parlar de vides en plurar ja denota un bon optimisme

M'ha agradat el teu poema, per anar rellegint.

Salut.
onatge

les vides que vivim si....

Banalitats, paraules, moments, esforços, amors, plaers, secrets, somnis, compromisos, temors... Aquest bell combinat de matèries imprevisibles conforma, finalment, un producte fràgil: la nostra vida, exposada a sequeres i corrents d'aire, a estius que ens ressequen la pell i a hiverns que ens gelen els sentiments.
I així anem fent... anem recorrent, vers a vers, el poema que vivim!

Una abraçada ben viva,
Unaquimera

I les que no arribem a viure. Aquelles que es queden als baguls de la fantasia, folrats amb alguns pedaços de frustració, això sí, ornamentats amb el setí de la responsabilitat o de les sòlides (?) creences.
Darrere de les vertaderes raons de l'existència s'amaguen autèntiques banalitats, fins i tot aquelles que acabem considerant com a trascendentals i que de vegades convertim, irònicament, en les autèntiques amenaces per a la pròpia subsistència.
És la nostra vida la conjunció del que hem viscut i també del que hem evitat? Com tu bé dius (tot ho dius tan bé!), aquestes són les vides que vivim.
Admire la teua capacitat de conjuminar bellesa i intel·ligència als poemes que fas.
Una abraçada.

Tot i que fidel al teu estil, percebo en el to del poema una orientació una mica diferent d'allò a què ens havies acostumat. No sé si és un lirisme més intens, o un intimisme més profund. En tot cas, es manté la dualitat, en aquest cas pluralitat, que fa confrontar les diferents vides...

Salut.

Hipo.

Tot i que el tema, i els temes col·laterals també, són reconeixibles fàcilment pels teus lectors fidels -entre els quals m'incloc, ben segur-, varia essencialment la perspectiva, ja que la veu narrativa aquí es dirigeix a un impersonal absolut, no a l'habitual interlocutor singular del monòleg intern que més et recordo. Això fa variar subtilment el to, i deriva en una prosòdia lleument sentenciosa -en absolut carregosa o mel·líflua-.
Apareix, novament, a part del tema essencial de la fugacitat de l'existència, la sèrie de subtemes que van de l'amor i les seves complicacions a la dificultat de la comunicació (secrets, paraules xiuxiuejades o avortades abans de l'acció de dir), la banalitat d'algunes conductes,... i l'empremta de l'acció col·lectiva en l'individu, eco sempre o quasi sempre present (aquí genialment descrit en l'expressió: "repassant hemeroteques / d'esforços compartits").
I desemboca tot en dos versos finals d'una suau tonalitat estòica (Marc Aureli, hi veig), i una força lírica immillorable.
Una abraçada,
franz

La vida, ai las!, se'ns escola entre els dits, com la sorra de la platja, sense que per cap de les maneres siguem capaços de retenir-la. I al capdavall, com molt bé assenyales, tot es redueix a subsistir i a les banalitats que aquesta subsistència comporta. Em complau, en tot cas, comprovar que entre aquestes "banalitats" no renuncies a considerar-hi la possibilitat de deixar, "si es pot, alguna lleu memòria del què vam ser". No et creguis, amic Antoni, no és poc això. Amb tota seguretat, un dia, passats molts d'anys, algú que no t'haurà conegut, davant un dels teus poemes, es preguntarà qui era aquest poeta Casals que reflexionava sobra una existència tan fràgil, tan fútil, tan làbil... Serà aleshores que una espurna de la teva intel·ligència, la mateixa que t'ha duit a escriure aquest poema, s'escolarà en la intel·ligència d'un lector remot, i aquest, enllà del temps, et farà sobreviure.

els teus poemes, fan que em vinguin a la ment pensaments i sensacions que en algun moment o altra s'hi han passejat. Per sort, tu has sabut donar-hi forma fent uns versos que ho expliquen, a més, amb serenitat i bellesa.
Una abraçada

en els fils prims que ens trena la vida i ens hi aferrem... tan fràgils com som! I els que podem deixem un rastre de paraules que diu per on hem passat estimant, sentint, plorant.
Un escrit dens i molt bell.

ho faré més sovint.

M'has fet pensar en la inmensitat del no dir.

Hi ha tant per fer, tant per relatar...

La vida es curta, encara que a estones no ho sembli. Banal...no se...

Si tant inmens es el no dit.

Quan i com deu ser el no vivit?
em refereixo clar al que queda fora d'aquest curt plaç. No sols despres no. També abans.
Existeix el temps?

... com parlaves de les diverses vides que vivim, el meu dit ha fet dos comentaris en comptes d'un...
Salut!
FRANCESC

... és tot un plaer per mi llegir els teus decasíl·labs, un vers que domines com ningú, i que ens és tan arrelat a tots nosaltres per les influències dels nostres clàssics.
En aquesta ocasió te n'has sortit dels teus habituals i magnífics Sonets, per a compondre una tirallonga de vint-i quatres versos que, a més a més, ens parlen de la Vida, de les vides que ens toquen viure a cadascú de nosaltres, i que estan magistralment definides al díptic que tanca el poema:

"Les vides que vivim passen de sobte
com ràpid passa el fred dels hiverns fràgils".

Tot un plaer per aquells que t'admirem...
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

PS Que vagen la mar de bé, les presentacions del teu darrer llibre.

... és tot un plaer per mi llegir els teus decasíl·labs, un vers que domines com ningú, i que ens és tan arrelat a tots nosaltres per les influències dels nostres clàssics.
En aquesta ocasió te n'has sortit dels teus habituals i magnífics Sonets, per a compondre una tirallonga de vint-i quatres versos que, a més a més, ens parlen de la Vida, de les vides que ens toquen viure a cadascú de nosaltres, i que estan magistralment definides al díptic que tanca el poema:

"Les vides que vivim passen de sobte
com ràpid passa el fred dels hiverns fràgils".

Tot un plaer per aquells que t'admirem...
Una forta abraçada!
... I molta salut!

FRANCESC

PS Que vagen la mar de bé, les presentacions del teu darrer llibre.