Les veus del plaer I

A l'endemà de fer públics aquells desitjos tant monstruosos. Ella es va llevar d'hora perquè havia quedat amb unes companyes d'estudi, a Barcelona. Li esperava una hora de tren. Va saltar del llit, deixant de banda els estiraments matinals i se'n va anar directa a la dutxa. En mirar-se al mirall, o millor dit, en l'escrutini matinal es va espantar.
A la part superior de la parpella esquerra, hi havia dos puntets simètrics i vermellosos separats uns mil·límetres entre ells, els quals en obrir els ulls, en retirar les parpelles enrere en el gest d'obrir els ulls i mostrar el globus ocular es superposaven. Llavors va recordar les seves paraules "tant de bo se t'enganxessin les parpelles amb el flux com si fos una cola d'impacte". El mal averany li havia caigut al damunt. "Les paraules són com a punys" li havia dit ell algun cop. Amb tot allò , a més, havia descobert un fet curiós, que potser podem arribar a ser tots els personatges dels nostres escrits. I allò que els passi amb ells també ens podrà passar a nosaltres, en certa manera. No volia pensar en bruixeria, però era inevitable. Un altre amic li havia dit, i justament el dia abans li havia recordat, que de petit una bruixa li havia tret unes berrugues de les mans.
Ara, estava neguitosa, li esperava un matí de somriures, potser molts forçats, i sentia un desig imminent de ser a casa i desfer l'encanteri. Havia de començar a maquinar un final feliç per aquells personatges.
Encara no havia parlat amb ell, potser tenia xiulets a les oïdes, potser havien intercanviat els patiments. Tot allò havia esdevingut un joc ben perillós. Si era bruixa ho desconeixia. Tot i que pensant sobre la seva vida, se li acudí que en altres temps, de seguida tothom hagués pensat que era bruixa, una dona que viu sola, en una casa envaïda per la vegetació salvatge, amb dos gats, un de més blanc i un altre més negre i per acabar-ho d'adobar, en un carrer on ja vivien dos bruixots adults. Potser, començava a saber realment qui era, desprès de tant anys de preguntar-s'ho.
També li van anar arribant altres pensaments. Potser, totes les desgràcies que li havien succeït, ja les havia escrites algun cop i encara bategaven en algun paper perdut en algun racó de la casa.
Potser li calia fer una neteja, una crema de papers, posar ordre per fi, en aquella casa desendreçada on els mals desitjos campaven al seu gust. Rellegir-se tots els seus papers? Li semblava una tasca inassolible.
Però i si era realment la clau de la seva mala sort?
Ara, entenia perquè sempre havia admirat tant a les dones viatgeres, les aventureres que marxaven sense res, se li va ocórrer que potser ho feien per a desempallegar-se dels seus papers oblidats.
Ja era al tren, s'hi havia posat a omplir pàgines per distreure's de l'obsessió de no poder tornar a casa a posar-se davant l'ordinador i fer la tasca encomanada.
Aprofità també, per a reflexionar sobre el fet que mai no havia pogut desitjar amb intensitat que ell l'estimés. Era estrany, que mai no s'hagués plantejat res relacionat amb allò. Creia que era impossible. O potser que l'estimava massa com a forçar la situació al seu favor. Sí ho havia fet en canvi, amb aquell anterior xicot. Aquell si que havia volgut que s'
enganxés, permanentment al seu amor.
Tornà a escriure, però, ara, tremolava pel que pogués passar, per no escriure res contraproduent. Aquest cop, sí que estava completament en desacord amb les paraules d'aquella companya que li havia assegurat que escrivint no s'atrapen els pensaments. No només això, sinó que, fins i tot, acaben esdevenint realitat, va pensar.
Aquell darrer xicot havia canviat el seu comportament vers a ella no de forma definitiva, és clar, només en certa manera, després d'un petit conjur i de dir-li que feia patir la gent no contestant immediatament les trucades o els missatges. En breu temps, ho havia reaccionat i li havia fet saber que estava molt il·lusionat que ella li oferís de nou la seva amistat. Al començament, ell també havia estat una forta font de patiment, però ara, tot havia canviat i, els seus sentiments eren de por en contrast amb les noves postres d'afecte que rebia.
En canvi amb en Jordi era diferent. Ella sabia que no la volia estimar. I de vegades, no entenem els motius pels quals una persona no pot obrir-nos el seu cor, però no se'ns acut que potser, són motius ocults relacionats amb el destí.
De sobte, va mirar el rellotge. El tren no sortia puntual, ja duia 15 minuts de retard. Es va aixecar tota decidida i va anar a cercar algun passatger que li digués a quina hora estava prevista la sortida. En el seu vagó, només n'hi havien dos, un home i una dona jove. Es va apropar a la dona. Una dona estrangera, que s'estava arreglant les pestanyes amb un d'aquells aparells metàl·lics dels anys seixanta, potser, n'havia vist algun per casa. És va quedar bocabadada davant la imatge.
En pocs minuts, els altaveus van anunciar que aquell tren no sortiria. Calia córrer a una altra andana i canviar de tren. Millor així, va pensar, també calia trencar amb aquells senyals del destí, amb la mateixa rapidesa. Tota alterada, va pujar a l'altre tren. Aquell tren era més car, va dir a la dona estrangera. Ens estem equivocant, no és el mateix bitllet, repetia. Tot i que en el fons, tant se li en donava, perquè no duia bitllet. Va triar un seient còmode orientat al sud, en contra de la direcció on anava i va continuar escrivint.
Tornava a aquells pensaments, sobre el fet de no poder demanar amb intensitat que en Jordi l'estimés. Potser intuïa que no estaven predestinats. Potser era també aquell un dels motius de la seva mala sort, el fet d'enfrontar-se a tot. Però, volia jugar amb el destí, el volia desafiar. Havia passat la nit recopilant les frases més terribles que ell li havia dit i preparant una resposta sorpresa, per a la propera vegada que ell la saludés. Li havia aturat les trucades i ara, li volia aturar les salutacions, perquè ella pensava que eren paraules buides per a mantenir un fil de contacte per tal que ell li pogués donar peu a alguna trobada que ella necessitava i que a ell li entretenia de tant en tant.
Va fer un esforç per concentrar-se, havia de continuar pesant en com canviar el destí del seus personatges víctimes de l'encanteri. S'hi veia incapaç, com a mínim en part. Les cures eren senzilles, va pensar; aigua de camamilla per als ulls ferits i oli de sèsam per a les oïdes irritades. Però, i els sentiments, com els resoldria?
De nou, va tornar el mal averany. El revisor era justament en el vagó on es trobava. Parlava per telèfon, amb algú que no trobava una adreça, algú familiar potser. Ella asseguda al vagó, intentava analitzar els sentiments d'aquell vigilant, temia que li pugés la ràbia, pel fet de parlar amb aquella persona que no entenia i que com no era bruixot, aquest cop l'energia li repercutís amb amb ella. Però, semblava que l'home mantenia la calma. La mateixa que esperava que tingués amb ella quan l'informés que no tenia bitllet. Ara, ja no s'atrevia a demanar res amb intensitat, com ara que la trucada durés tot el trajecte i no tingués temps de demanar-li el bitllet.

Retornant al seu greuge, avui ja no sabia com canviar-ho, potser en els propers dies li arribaria la inspiració. Pel moment, es conformava amb el guariment físic. Les ànimes ja les reconduiria més endavant.

En uns minuts se li va apropar el revisor. Li va dir que no s'hi acostumés a viatjar sense bitllet. Ella li va exposar el canvi de tren, així com el retard que duia, però no li'n va fer cas, potser perquè no li parlava la seva mateixa llengua, li amenaçava amb com una propera vegada hauria de pagar tres cops el preu del bitllet. Es va sentir impotent. Havia sentit com uns metros endarrere havia fet el bitllet a un altre viatger sense cap més comentari. De seguida li va arribar el torn a la dona estrangera, que li va repetir els mateixos motius que ella li havia donat, però si se la va escoltar. Ella aleshores, va aprofitar per a donar-li suport a aquella dona que li havia mostrat una petja del seu destí...