Les seves sabates

De camí a la facultat, cada dia hi passava per davant. Davant l'església del barri. Tota una infància i adolescència en escola religiosa, que si pregàries, dimecres de cendra, mes de Maria ... L'únic que trobava engrescador de tot plegat era el so de les guitarres acompanyant les animades cançons que cantàvem a les misses.

La religió semblava que ja quedava lluny de mi, hi havia altres horitzons nous a conquerir. Però realment no sempre era ben bé així. Aquelles persones que estimava i que ja no hi eren, tot i saber que ja no en quedava res d'elles, sempre buscava la forma de creure que encara seguien aquí.

I així va ser com aquell dia, en veure les portes obertes, vaig entrar-hi i em vaig asseure a l'últim banc. Els records van anar reflotant, ressorgint. M'agradava pensar en la idea que d'alguna manera els que ja havien marxat, encara hi eren, en algun lloc, acompanyant, cuidant, observant, gaudint del nostre dia a dia. Potser avaluant-nos?

El pare estaria orgullós, patint, emprenyat? Desitjava que els meus actes i pensaments el fessin sentir un pare feliç. Però només eren desigs.
La mort sempre s'ha emportat les persones massa aviat. Però en alguns casos excessivament aviat. Privar un pare de poder gaudir de la infància i adolescència dels seus fills havia d'estar prohibit.

I des d'aquell primer dia, de tant en tant, hi entrava 10 minuts. El silenci, la sobrietat de l'indret i aquella soledat em permetien viatjar en el temps i recordar. Records com quan vaig preguntar a la meva mare, com era que el pare se n'havia anat al cel i no s'havia emportat les seves sabates amb ell.
Ara fa temps que no hi he tornat a entrar buscant refugi. Però qui sap si algun dia hi tornaré.