Denominació d'origen

Una de les preguntes que menys suporto és aquella que fa sovint la gent de què d'on ets. Però, tot i que sona a tòpic, m'he decidit a fer-ne quatre ratlles, ja que últimament en vaig força saturada.

Vaig néixer a Reus. Sí, fent la cosa fàcil, es pot dir que soc ganxet. Però tret dels dies que vaig estar a l'hospital, que per circumstàncies de la vida van ser forces, un cop em van donar l'alta, en vaig marxar. Vaig passar de la capital del Baix Camp a la de l'Alt Camp.

Hi ha una dita que diu Reus, París, Londres, però vaig anar molt més a prop. Casa meva va ser la capital dels calçots i dels castells, sense cap penediment per abandonar el regne del vermut. I és que no podia anar d'altra manera. Vinc d'una família que es dedicava al transport. Feien la ruta Valls-Reus. Primer amb carruatges fins que els camions els van desbancar. Per tant, fou qüestió del destí.

I ja que estem parlant d'això, us falcaré el tema de les calçotades dels restaurants de fora la zona zero. Abans de coure'ls, si us plau, talleu-ne les arrels, que si no, no es pelen bé. I un cop dit això, torno al que deia. Deu anys més tard vam deixar Valls i vam pujar un tram de la ruta del Cister i ens vam instal·lar a la Conca de Barberà, prop d'on neix el Francolí, aquell riu que fa uns anys la va fer tan grossa. Però la vida es mou i va arribar el dia en què vaig començar a anar a estudi a la bella Tàrraco per després saltar a la capital de Catalunya. La gran Barcelona. En el seu moment em va semblar prou acceptable, però ara la detesto. Una de les coses que m'irriten més d'ella és l'olor de pixums que fa. Pobres gossos, que no tenen pas la culpa de viure tan atapeïts. Realment, seria interessant saber el nombre mitjà d'animals de companyia que hi ha per quilòmetre quadrat.

Ja m'he tornat a despistar, miro de seguir el fil. Com haureu intuït, vaig fugir de la gran ciutat. Vaig establir-me al Maresme, a tocar de la mar blava i la mar blanca dels hivernacles. Zona de maduixes, pèsols i capgrossos. Però els anys passen i el costum és el costum. Camió de mudances i cap al Baix Montseny.

Això d'anar saltant com el que juga a l'oca despista molt. Hi ha gent que diu que es ciutadana del món. Però d'això, jo no en seré mai. Sempre serè una mica ganxet, un tros del meu cor serà casteller, una part de les meves arrels restaran a la terra dels carquinyolis, i estant als peus del Montseny tampoc oblidaré les platges maresmenques.

I saltant a la pregunta que iniciava el text, us confesso que a voltes dic que soc d'aquí, d'altres que soc d'allà. Fins i tot, de tant en tant, no responc.