Aquell rau-rau

Mentre bevia de la cantimplora pensava que això d'anar pentinant el terra amb un pinzell durant hores i hores era molt més monòton del que mai havia imaginat. Feia massa calor, però no tenia cap dret a queixar-me. Era allà per voluntat pròpia. Havia necessitat marxar, deixar lluny el moment en què vaig trobar-lo al llit amb la meva millor amiga. Agafar la primera oportunitat que se’m va presentar, em va servir per fugir. Només pagaven quatre rals i la manutenció, però aquella experiència potser em servia per fer currículum.

El sol enlluernava la sorra i em va fer dubtar si aquell reflex era un miratge fruit del cansament. Però no, era real. I just quan vaig acabar de descalçar-ho, com una furtiva, vaig amagar-ho dins la motxilla.

Ja era tard, quan per fi em vaig poder retirar a la meva cambra. Amb delicadesa vaig retirar el mocador amb què l'havia embolicat, i mentre l'acaronava entre les meves mans i em preguntava quin impuls m'havia portat a manllevar aquell objecte metàl·lic d'aspecte atrotinat i brut, em vaig espantar de debò.

No sabia si allò era veritable, semblava que la fantasia i la realitat s'havien entrellaçat. Però sí, la seva aparença era similar a la que havia vist sempre a les il·lustracions dels contes. I llavors, ell dir allò que tots sabem que havia de dir.

Ara ja han passat molts i molts anys des d'aquell dia. No sé com vaig poder ser tan impulsiva i no aprofitar millor aquella oportunitat. Sí, soc una arqueòloga famosa i reconeguda que ha fet grans descobertes arreu del món, però que encara no ha aconseguit tornar a trobar l'amor.