Qüestió de pes

Havia seguit la recepta pas a pas. Ho vaig posar a coure quan el forn era ben calent i en mirar al cap d'una estona com anava la cocció, em va semblar que el pastís havia encongit. Però com que la resta va anar prou bé, que si bufar les espelmes un any més, demanar el desig, passar un parell d'hores amb bona companyia i ningú es va queixar que les porcions fossin més petites de l'habitual, no em vaig atabalar.

Al cap d'unes setmanes vam convidar uns amics a dinar a casa i vam fer unes sardines amb patates al forn. Amb l'allioli van quedar boníssimes, però vam fer just. Per disculpar-nos, vam decidir culpar el peixater, segurament s'havia descomptat.

I va ser després que amb la canalla dediquéssim una tarda a fer un bon grapat de galetes de mantega amb xocolata. I pensant que en sortiria una bona fornada, féssim curt, que ens va començar a pujar la mosca al nas.

Vam fullejar el manual d'aquell forn tan modern que feia tan poc havíem comprat i no semblava pas que féssim res malament. Resignats, acabarem fent broma. Que a veure si teníem una rata vivint dins de forn. I que si encara no estava socarrimada, ben poc li faltava.

L'endemà, en sortir a comprar, vaig decidir també passar per la botiga d'electrodomèstics a preguntar. Potser el forn pertanyia a un lot defectuós i tenia una tara de fabricació, ves a saber. I de camí, vaig entrar un moment a la farmàcia a recollir una recepta i a pesar-me.

Va ser quan vaig tirar la moneda per la ranura de la bàscula i veure la marca, que vaig lligar caps. Maleïda intel·ligència artificial. Immediatament, vam anul·lar l'encàrrec de compra de la nova nevera.