LES NITS D’EN FLORENCI

Cada matí, en Florenci C. es despertava amb la mateixa pregunta: quants cops li havien clavat aquesta nit? Les contusions li florejaven la pell com un mapa de dolor que no sabia llegir.

Els metges ja no el volien rebre, els veïns xiuxiuejaven quan passava, i els Mossos, després de la tercera denúncia li van aconsellar “dormir menys i anar a passejar més”. Però com explicar que les garrotades li arribaven mentre jeia immòbil sota els llençols?

Les nits eren camp de batalla. Somiava escales sense fi perseguit per ombres sense rostre, baralles en boscos on els arbres s’agafaven als seus braços com feres, i sempre, el soroll sec de fusta trencant-se contra les seves cames, espatlles, costelles.

Es despertava ofegant un crit, amb el gust de sang a la boca i la realitat convertida en una extensió del malson: mobles tombats, els vidres de la finestra esquerdats, i el seu cos, el seu pobre cos, farcit de blaus nous.

Una nit, abans de clavar els ulls, va lligar-se les mans al capçal amb una corda gruixuda, “Si no em moc, no em podran fer mal”, va pensar. Però al somni, les cordes eren serps que l’estrangulaven mentre les ombres reien. Va despertar-se amb les clavícules facturades i la corda intacta.

L’última vegada que va trucar als Mossos, un agent jove li va dir allò de “senyor, els somnis no deixen nafres”. En Florenci, engegà respectuosament a fer punyetes al cregut agent.

Aquella nit, al seu dormir, va somniar per primera vegada amb un mirall. Darrere seu, l’ombra amb el garrot alçat era ell mateix, amb els ulls injectats i una rialla silenciosa. I quan el cop va arribar, en Florenci, despert, va entendre que la denúncia mai l’hauria de signar contra un altre, sinó contra la part de si mateix que odiava dormir.

Des d’aleshores, deixa el llum encès. I espera...



2025