Les cròniques de Soper

Un relat de: Marc Burriel Allo

Vietnam, 1972. L'escamot "Passa tu primer per si de cas" està a la reraguarda rodejat de charlies en una tarda calorosa i amb molta humitat i, sobre tot, molts mosquits que , a part de gratar-se constantment, son vies de transmissió de possibles malalties com la pesta. Sí, la pesta, la pesta que fem després d'un any sense dutxar-nos com cal; ens hem de conformar amb remullar-nos als rierols infectes de la zona. Ara ja no ens identifiquem pel nom, que el tenim, sinó pel ferum que fem cadascú de nosaltres tan particular. Això té les seves avantatges, com ara, conèixer la posició del company, amb l'ajut del vent a favor, es clar.

Estem en una tessitura un xic compromesa, donat que som l'últim escamot operatiu i, com deia, estem rodejats per les tropes enemigues. La veritat, no sé com hem pogut anar a parar en aquesta situació tan delicada tenint en compte que, fins el moment present, hem seguit les instruccions rebudes des de'l quarter general a través de l'equip de transmissió. Jo em dic Soper, i sóc el coronel d'aquest últim escamot operatiu. Aquesta és la meva història.

- Sigfrid Murris, Patton Maxwell, Michel Strukkins, Samuel Bradfort. Tots morts. Tots. Tan sols quedem nosaltres, soldat Stuff. L'escamot "Passa tu primer per si de cas" està mancat i ja no és operatiu.
- És cert coronel Soper. Seria bo habilitar l'equip de transmissió per comunicar la nostra posició i ser recuperats, no creu coronel?.
- Recordi que l'operador Strukkins és mort, Stuff.
- Sí, coronel Soper, és mort, ho sé. No puc evitar pensar que en Maxwell s'ensumava quelcom al llegir el rètol "llanera minada"; no sabia perquè però intuïa que la llanera estava minada, quin olfacte.
- Bé soldat Stuff, mirem que podem fer amb l'equip de transmissió nosaltres mateixos. Aquí hi ha el llibre de instruccions, veiem que hi diu: Gràcies per comprar el sistema de comunicació xr-400. Mantingueu el sistema lluny de l'abast dels nens. Conserveu-lo en un ambient sec i fresc... - Stuff, sap com es connecta aquest trast?.
- Suposo que amb aquest botó que diu "on".
- Doncs no es posa en marxa aquesta andròmina, Stuff...
- Potser la bateria es baixa, coronel Soper. Haurem de carregar-la...
- Carregar-la?? I on vol carregar-la?? Estem a la selva vietnamita i els arbres no tenen endolls, soldat. Faci una cosa, sorti un moment del relat i vagi al "vestuari"... quan hagi carregat la bateria, torna, val?.
- El que vostè mani coronel.

Aquest noi té un gran futur com a soldat. En Stuff és molt optimista; malgrat la seva joventut i tenint en compte on és i la poca experiència que té en combat, no ho fa del tot malament. Em ve a la memòria l'any 68 quan estàvem a Saygon salvaguardant la ciutat. Quins temps.. llavors el capità Sigfrid Murris encara era tinent.. quines estones passàvem entre guàrdia i guàrdia, sempre explicava acudits i feia molta broma. La situació sobre el terreny no era engrescadora donat que les nostres tropes anaven retrocedint pautadament davant l'enemic i la situació no es prestava a molta folga. Però en Sigfrid, malgrat tot, es sobreposava i no perdia mai l'humor; ell sempre es mostrava molt optimista, que ens sortiríem d'allò i arribaríem aviat a casa. Jo crec que en Sigfrid Murris, era una persona en el fons molt pessimista, veia l'estat de la guerra amb molta claredat com ningú, com si ell ja sabés com acabaria tot aquell desgavell. Sí. Però davant dels seus soldats, sortia aquell optimisme de vegades patibulari que també allotjava en el seu si. És comprensible, havia d'esperonar-los i puja'ls la moral. Sí, era fort i era pessimista, o millor, era optimista però ben informat.
Doncs el soldat Stuff em recorda el ja mort capità Murris. Sempre optimista i servicial, un bon noi i soldat. No el conec a fons però, serà una segona part del capità?.
Ara que hi penso, si que triga en Stuff. Espero no hagi tingut cap contratemps. Ja hauria de ser aquí.
- Soldat Stuff!, ja era hora. Ha carregat la bateria de l'equip de transmissió?.
- Sí, coronel.
- I perquè ha trigat tant?.
- És que al sortir del relat m'he enganxat amb una lletra.. i després, al tornar a entrar, ho he fet per la pàgina set i m'he perdut per que no hi havia res, coronel.
- Es clar que s'ha perdut, si encara no hi hem arribat a la pàgina set, tot just comencem la quatre.. Bé anem al tema Stuff.
- Quarter general, quarter general, aquí estofat de vedella i guarnició, canvi. Quarter general, em rebeu, canvi.
- Aquí quarter general, el rebem alt i clar però ja em dinat, canvi.
- No sigui tanoca home, soc el coronel Soper membre de l'escamot Passa tu primer per si de cas i el meu nom en clau és estofat de vedella. La guarnició es pobre en nutrients; els pèsols han florit, el pebrot està passat i l'albergínia és crua; tan sols la patata està en condicions... m'ha rebut quarter general?, canvi.
- D'acord estofat de vedella, esperi un moment que li comuniqui la situació al comandant Pastanaga... coronel vedella, ho sento, no hi ha postra, el cambrer no és operatiu. On es troba en aquest moment, vedella?, canvi.
- Ens trobem al mig de la selva vietnamita, canvi.
- No pot precisar una mica més?, canvi.
- Sí, es clar, quarter general; estem entrant a la selva per l'entrada principal, tot recte fins creuar la palmera que hi ha a l'esquerra; seguint una mica més endavant però inclinant-se a la dreta, hi ha una roca en forma de pedra grossa just al costat d'una hiena que ve cap a nosaltres a tota velocitat, canvi.
- La seva posició no figura al mapa, no veig la hiena, canvi.
- ...Aaah! corri Stuff, corri, que ens agafa!!.
- Aquí quarter general, algun problema coronel estofat de vedella?, canvi.
- Cap problema quarter general, el soldat patata estofada ha neutralitzat la hiena amb la tècnica de la grulla imitant al mico, canvi.
- Bé. Les instruccions son les següents: s'han de dirigir al campament base situat a deu milles al nord-est, rebut?, canvi.
- Rebut quarter general, canvi i tallo.
- Bona sort coronel estofat de vedella i guarnició. Fi de transmissió.

La nit va caient sobre nostre. La xafogor es fa notar i al cel comença a veure's els primers estels. Em paro a pensar que potser l'estel que observo allà a dalt ja no hi és des de fa molts anys, que potser veig la seva última llum viatjant per l'espai fins a nosaltres abans d'esvair-se del tot, ves quines coses. Tant el soldat Stuff com jo mateix estem asseguts vora el foc escalfant el sopar, muts i amb la mirada fixa al pobre animaló que li ha tocat el rebre. Aquesta situació em recorda la missió a Guinea Equatorial en la que en un emplaçament semblant, rostíem un nyu travessat amb un pal. El caporal Keller Fustings sabia de cuinar. Li donava voltes al nyu amb una saviesa que , mentre li donava el toc precís, se'ns feia la boca aigua. El sopars d'aquella missió a Guinea tenien quelcom especial. Recordo una nit, mentre en Keller s'hi dedicava, el fum que sorgia del foc rostint el nyu, s'elevà al cel xifrant un missatge que els aborígens van interpretar. No sé que diantre hi deurien llegir en aquells senyals de fum però al poc, ens van rodejar aquells humans de pell negre, amb un os al cap i llances amenaçadores i es van endur el nyu. Renoi quina mala estona vàrem passar, per un moment semblava que ens volien a nosaltres per sopar i no pas al nyu, i és que feia una flaire...

En acabar de sopar em disposo a estudiar l'estratègia per arribar al campament base sans i estalvis. L'Stuff dorm mentre jo examino el mapa amb la poca llum que queda del foc del sopar. Acte seguit vaig a dormir.

Ja és de dia, i tot d'una em llevo tot engrescat a comprar la premsa del dia al quiosc... - Ves per on, no em sona que hi hagués un ficus dins el meu dormitori... Ah! Sí! no recordava que estic a la guerra; ai quin cap que tinc!.

- Soldat Stuff...és hora de llevar-se! Un dos! Un dos!.
- Bon dia coronel Soper, quina és la situació?.
- La mateixa d'ahir a la nit. Bé, tregui la brúixola, Stuff. Em de dirigir-nos al nord-est on es troba el campament base, i a jutjar les condicions meteorològiques, avui passarem una mica de calor... que fa amb el dit, Stuff?.
- Res, intento saber on és el nord per saber on és el nord-est i m'han dit que posant el dit mirant el sol...
- No sigui ximple, home!. Estem a la guerra i això és seriós! I la brúixola?.
- Em sembla que ja no en tenim de brúixola, és sota terra, a la butxaca d'en Bradfort, coronel; com va dir que l'enterrés amb les seves pertinences...
- Llavors és clar, no tenim cantimplora, no?.
- ... també la vaig enterrar...
- Bé, doncs, procuri no tenir set, soldat... jo ja vaig veure ahir.

És migdia i fa molta calor, segons el mapa anem en la direcció adequada i calculo que arribarem demà al vespre aproximadament. Observo en Stuff i de ven segur que mai ho ha passat tan malament com en aquesta missió, això el farà agafar experiència cap al futur. Tanmateix sembla jo mateix quan era soldat a la primera missió de combat, ho recordo bé, l'escamot es deia "Cobreix-me amb la manta que tinc fred per la nit". Quin escamot... érem el primer escamot operatiu en missions especials de vital importància pel país. En la primera missió que vaig formar part vaig aprendre les tècniques essencials de supervivència que tot soldat ha de saber, des de prendre una aspirina quan et fa mal el cap, passant per cosir-te una ferida amb fil i agulla quan no hi ha tirites, fins extreure't una bala tu mateix sense anestèsia, directament amb el matxet; per això, encara no tenir cantimplora, la meva tècnica depurada em permetrà trobar aigua malgrat les pèssimes condicions. Estem travessant una zona amb molta vegetació i ens hem mimetitzat per confondren's amb l'entorn i així passar desapercebuts. Anem a bon pas tot i les circumstàncies extremes i a hora d'ara les tropes enemigues deuen haver trobat les restes de branques cremades del sopar d'ahir, sort del mapa del comandant Pastanaga que traça camins secundaris desconeguts i que permet fer via amb seguretat.

- Com ho portem, soldat Stu
ff? Fa calor eh?.
- Fava.
- Que?.
- Encara puc dir fava, coronel Soper. Quan ens aturarem a descansar? Necessito veure aigua.
- Li he dit que no tingués set, soldat; no obstant, fem parada sota aquest arbre a l'ombra. Segui i descansi, jo li donaré aigua procedent de la planta del seu costat anomenada "fulla capbussada" en la que aparentment sembla inútil, però un soldat experimentat i entrenat com jo, sap treure-li el que necessitem, Stuff, aigua. La inclinació del sol respecte la planta segons els meus càlculs és de setanta cinc graus i la relació humitat - temperatura sembla estable. Agafem la fulla per la tija i l'arranquem mirant al sud i acte seguit procedim a escapçar-la per la punta amb aquest dos dits exactament, veu soldat? Així de senzill... obri la boca, obri.
- Aaggh! Que és això coronel! S'ha m'ha enganxat a la llengua, agh!, i té un gust terrible! A més... que és aquesta pasta verda?... sembla... clorofil-la!. Com que la inclinació del sol i la relació humitat - temperatura, eh?. Deixi que miri a la motxilla, crec que tinc una taronja. Jo me la menjo i vostè segueixi amb les "fulles capbussades", li sembla coronel?.
- Bé, una errada la té tothom, home. A mi no em cal aigua per ara, estic regulant internament els fluxos del meu cos i anivellant...
- Sí, vostè anivelli que encara l'hauré de portar a coll...

Ostres, ostres, he fet el préssec amb la "fulla capbussada", he de recuperar la credibilitat en vers el soldat Stuff, necessita un patró, un amo, un líder, el mana més, el que... frena Soper, seny.

Després de reposar forces una estona, estem de camí de nou amb un sol de tarda que ja fa intuir la nit i la lluna, l'alternativa del tòrrid dia. Hem d'anar amb cura del traç del trajecte ja que no gaire lluny he sentit senyals que indicarien tropes enemigues. Això em recorda un escenari al Vietkong. Era una missió que no presentava en aparença gaire dificultat; es tractava de rescatar uns civils de la zona de foc i traslladar-los al perímetre de seguretat del nostre bàndol. El capità era en Lionel Harris i jo aleshores era sergent. Tot anava segons el previst. El soldat Lorrey i jo ens vam encarregar d'una dona aterrada i d'avançada edat que havíem de dur-la. Vàrem fer el més difícil, travessar amb astúcia el cordó enemic i renoi, quan creuàvem boca terrosa la tanca amb punxes que ens emplaçava a complir la missió, els que ens esperaven a l'altra costat eren vietkongs. En Lorrey, la dona, que ja no sabia ni com es deia i jo mateix ens vam quedar blancs al moment; encara bo que en Lorrey va estudiar vietkonguès a la facultat i els vam convèncer que ens esmicolessin al dia següent cap al tard i alhora donar temps al capità Lionel per rescatar-nos. Mai ho oblidaré.

- Obri bé els ulls, podríem estar en risc soldat Stuff.
- A les ordres, coronel.

Caram amb la missió... ensumo el perill i ensumo la fetidesa de la roba que duc des de fa setmanes... podria haver triat una ambientació més plaent aquest noi que està creant la història , en fi, ja queden poques milles per arribar al campament base i s'haurà acabat aquest malson.

- Stuff, que li sembla aquest emplaçament per passar la nit?.
- A mi m'està be coronel, estic rendit, assedegat i tinc gana.
- No afluixi soldat, demà ja haurem arribat i es podrà refer aviat. Dur a la motxilla la llauna de conserva que ens queda?.
- Sí, coronel Soper.

Em faig el mil homes però jo també estic extenuat. Hem d'estar alerta de qualsevol soroll catalogat de no normal, és a dir, que no fos d'alguna bestiola que hi acostumen haver a les selves. Tinc les meves reserves d'arribar a demà sense que les tropes enemigues ens localitzin. Per això, després de mig sopar amb la conserva decideixo que farem guàrdies per prevenir; primer dormirà en Stuff i jo n'estaré vigilant. A mig dia ens llevarem per seguir el camí per la tarda i evitar així l'acció fulminant del sol. Sí, és un bon pla.

- Stuff, vagi a dormir fins que l'avisi, jo faré la primera guàrdia.
- A les ordres, coronel.

M'esperen hores de mussol, observant i destriant el que veig i el que sento, racionalitzant. El cert és que la fressa em fa estar en alerta, i és que tot em sembla amenaçador. Ja m'he trobat en aquesta tessitura en anteriors missions, concretament a la Malàisia. Mentre la tropa dormia, el meu company Randorlf i jo muntàvem guàrdia al campament en la qual no podíem fer llum ni cap mena de soroll. La condició era tensa ja que la resistència enemiga era a la vora. Amb la poca llum que ens oferia la lluna, ens comunicàvem amb el llenguatge del gest i contrasenyes convingudes. Quin embolic, no ens enteníem ni que ho volguéssim. A la última jo estava cap per vall fent no sé que i en Randorlf estava enfilat dalt d'un arbre també fent no sé que. En definitiva, no ens aclaríem, tan sols ens vam entendre quan havíem d'acabar el nostre torn, llavors sí.
En Stuff dorm com una marmota. Aguantaré la meva guàrdia tot el que pugui per que el noi descansi el màxim, ha d'estar fresc per arribar demà al quarter general en mínimes condicions. Ell encara no coneix que se sent al concloure una missió, és la primera i tot ve de nou, és normal, jo també he passat per la mateixa experiència i és emocionant; el primer que et ve al cap és dutxar-te durant tres quarts d'hora. No obstant tot plegat és una mica agredolç... molts companys d'escamot han perdut la vida i coses així no s'obliden mai. Els soldats sabem que en qualsevol missió podem perdre la vida, és la nostra condició, però tot i així seguim endavant.

Fa una nit esplèndida... lluna plena, temperatura relativament suportable i la remor de la selva. Però ull, que malgrat petites compensacions estem en guerra i pot girar la truita en un tres i no res. Recordo ara en Frank Trotis a l'operació "Tocats i fuig com puguis". Quin desastre de missió. En Trotis va tenir la genial idea de disfressar-se, en un moment agradable de la comesa, en una gasela Thompson amb tot el que va trobar a la vora i corria i saltava per les immediacions imitant al mític animal. Doncs galopant vam haver d'escapolir-nos tots del sarau que va muntar el company. Mitja illa es va assabentar que érem allí i evidentment vam haver d'avortar i ser recuperats.

Falten dues hores per l'albada, necessito dormir una mica.

- Soldat Stuff ! és l'hora de rellevar-me ! au amunt !.
- Noo... vull dormir una mica més coronel.
- Que no sóc la mama, llevi's soldat! És una ordre!.
- Sí, senyor!.
- Despertim al migdia Stuff, i no abans encara que la terra s'engoleixi la selva, d'acord?.
- Com mani coronel Soper.
- Coronel Soper... coronel... que ja és migdia...
- Ja!, però si acabo de ficar-me al sac de dormir fa quatre linies...
- Ho sé coronel però representa que ja han passat vuit hores i hem de seguir, entén coronel Soper?.
- Sí, sí, entenc.. bé.. si tot va segons el previst, dintre d'unes hores, segons el mapa, arribarem al quarter general. Som-hi doncs, Stuff.

Aquest noi ja nota una mica que em patina el cervell degut al cansament. Haig de dissimular; un veterà com jo no pot defallir mai i menys en presència de la tropa; haig treure forces de sota les pedres... com aquesta...

- Stuff, enfilis d'amunt aquesta roca i visualitzi amb els prismàtics si hi ha charlies a l'entorn.
- Negatiu, coronel, terreny esclarit.
- Molt bé, Stuff, les tropes enemigues ja no ens han d'amoïnar més. Amb el traçat que hem dut a terme amb el mapa d'en Pastanaga, els hem deixat enrera i ja no ens poden donar caça, ho hem aconseguit, soldat Stuff!.
- De debò coronel? Les nostres vides ja no corren perill?.
- No, Stuff, en dues hores ja haurem arribat al quarter general i s'haurà acabat la missió. Podrà, soldat, tornar amb els seus i vostè i jo ja no coincidirem en cap altra missió.
- Ho lamento molt, coronel Soper; i perquè?.
- Després de les vacances m'enviaran a una missió secreta decretada pel govern del nostre país.
- Caram, vostè sempre amunt i amunt, coronel. Espero que un dia arribi a ser tan bon soldat com és i arribar tan lluny.
- Ho serà, Stuff, ho serà, té fusta per això i més. En arribar al quarter general està convidat a una copa de cava per la difícil missió que hem hagut de dur a terme, fet?.
- Fet, coronel Soper.

Ja ens queda poc per arribar i estic fet pols i el noi està com el primer dia, més fresc que una rosa; es nota l'edat, renoi. Quan jo era com ell, un soldat ras, no em cansava mai, tenia molta resistència també, com en Stuff ara. Però aquest té quelcom especial que el farà anar molt enllà. Sembla que s'ha empassat la historia de la missió secreta, no podia desencantar-lo; necessita una figura a seguir i m'ha costat molt mantenir el nivell en aquesta missió. És temps de retirar-me de l'exercici i donar pas a les noves generacions de soldats. Sí. Ara em toca descansar. Ara em toca la missió més difícil que hauré fet mai: "Deixa que observi l'entorn assegut a aquest penya-segat mentre tu portes la tenda de campanya".






Fi











Comentaris

  • Aventures i desventures[Ofensiu]
    Unaquimera | 28-05-2010 | Valoració: 10

    Com que ja he llegit el darrer, avui he decidit descobrir al teu primer relat, el que vas enviar com ambaixador teu en aquesta pàgina. Sempre he cregut que "els primers" són una mica especials, que parlen de nosaltres o ens serveixen com a tarja de presentació... no et sembla així? Aquí hi sóc, doncs, i allà vaig...

    He llegit atentament les aventures i desventures dels protagonistes d'aquest relat, entrecreuat de records del narrador i per tant d'altres personatges secundaris que no deixen d'aportar el seu granet de sorra a la història.
    El contrast entre el veterà i el novell, cadascú amb les seves particularitats, dóna molt de joc a la narració.
    Les al·lusions a l'espai extra o intra literari ( a dins i fora de l'espai i temps del conte ), també! jejeje!
    L'humor que amara cada paràgraf resulta un recurs molt eficaç; en alguns moments m'ha fet somriure algun gir o alguna expressió utilitzada molt oportunament... En quina facultat s'estudia "vietkonguès"? jajaja!

    Ara que ja conec el teu primer escrit, t'ofereixo el meu: Amb les cames separades; només has de clicar damunt les lletres en color per anar-hi; no t'espantis pel títol, ;-) , espero que t'agradi!

    Fins la propera...

    T'envio una abraçada i un somriure d'orella a orella,
    Unaquimera

l´Autor

Foto de perfil de Marc Burriel Allo

Marc Burriel Allo

27 Relats

35 Comentaris

25503 Lectures

Valoració de l'autor: 9.85

Biografia:
Vaig néixer a Barcelona perquè en alguna banda havia de néixer..
M'agrada el que a la gent no li agrada.
M'agrada la quietud en moviment.
M'agrada el moviment pausat i la ironia de la vida.
M'agrada saber que un dia marxaré.
El meu nom no és Sussu.
Sóc l'home sense nom.
Sóc tot i no sóc res..
..llavors, en què quedem?,
ara sí que estic fet un embolic.

Marc Burriel Allo

bloc