Les claus

Les claus damunt la taula. I una lassitud persistent, apegalosa, paralitzant. Flaixos de memòria, imatges i sabors, perfums. L'ha deixada al llit i ha sortit sense fer soroll. Una última mirada: una mica de llençol tapant-li les cames. L'esquena, superba; els cabells escampats. I els ulls de la gata que li han somrigut. Adéu, Mixa, ha estat un plaer. Digues-li quan es desperti.

Només dos pisos les separen. Tercer segona, cinquè primera. Tant de temps que han trigat a trobar-se i només trenta-dos graons per entremig. Han rigut mentre es descobrien: mira que ensopegar-nos a l'altre cap de món i resultar que som veïnes, quines coses. Té un riure encomanadís, li agrada. El riure i tota ella, el que deia i quan callava, vestida i quan s'ha despullat sense presses. La lentitud sàvia dels seus llavis recorrent-li la pell i esborrant tota ombra de dubte.

Li costa precisar, destriar els moments, flueix encara en un mar de sensacions. No corre pressa, ja vindrà -si ve- el temps d'anomenar, arrenglerar, classificar. És inevitable que ho faci, es coneix prou bé.

Les claus damunt la taula. Envermelleix. Per què les hi ha preses? Passa el dit per l'anella del clauer i les fa córrer. El dring opac del metall li porta ressons de campanes antigues i un tel lletós se li escampa pels ulls. El somriure s'ha glaçat als seus llavis, el gest s'ha endurit. Rigidesa d'autòmat.

Tanca les claus al puny, obre el calaix i pren un ganivet. Mànec negre i fulla esmolada, inclement.

Trenta-dos graons. Passes de seda. Esclat de l'acer que traça una corba precisa i fereix mortalment. Miol estrident d'una gata per sempre més solitària.