L'engranatge

Un relat de: Vicent Terol
Com cada matí abans de començar la jornada, els treballadors de l’oficina brindaven dempeus amb cava a la sala de descans i xarraven de manera animada. Aquell dia, a diferència dels altres, es va fer un silenci total en el moment en què Marcià Brut hi va entrar. Tampoc ningú no li va preguntar si volia una copa, com era habitual tot i que ell sempre declinava l’oferiment amb amabilitat. Amb la boca oberta, i en cosa de dècimes de segon, va observar com tots els companys el miraven. Aquests, de seguida, van fixar els ulls en altres punts de l’estança i van reprendre, a poc a poc, les seues converses rutinàries. Els rostres van anar recuperant els somriures gradualment. Marcià va seure a la cadira on solia fer-ho, situada en un extrem de la taula, i es va servir un cafè del seu termo. Mentre l’assaboria a glopets i recreava el moment de l’entrada a la sala, per la megafonia es va sentir l’alegre melodia que el mànager havia gravat xiulant feia uns anys, la qual indicava l’inici de la jornada laboral. Els treballadors van anar eixint de l’estança en direcció al seus respectius departaments. Pel corredor, tots, a excepció de Marcià, entonaven la cançó expulsant l’aire amb els llavis contrets.

Després d’engegar els ordinadors, cap dels altres dos administratius li va preguntar si no es feia l’ànim de xiular aquell dia. Era la primera vegada que això ocorria des que treballava a l’oficina. Sempre havia respost que no, que preferia estar en silenci. Tanmateix, cada matí, algun dels dos companys tornava a deixar-li caure aquella mena de suggeriment en forma interrogativa. En aquesta ocasió, però, es van limitar a treballar al mateix temps que expel·lien l’aire de manera melòdica durant tota l’estona. Com sempre, entonaven la cançó del mànager o qualsevol altra que fóra, també, festiva. Marcià va tardar uns minuts en començar a actualitzar l’agenda d’entrevistes i reunions. Romania paralitzat, amb la mirada perduda i una lleugera tremolor que volia atribuir al cafè.

Quan la veu del mànager es va sentir pels amplificadors reclamant la seua presència al despatx, no va reaccionar. Teclejava noms, assumptes i dates com un autòmat, aliè al món exterior. Els seus dos companys van parar de xiular durant uns segons i es van mirar l’un a l’altre. La pantalla de l’ordinador de Marcià es va apagar de sobte i el cap va repetir el missatge. Un dels altres administratius li va agafar el braç i li’l va sacsar. Aleshores, es va alçar i, entropessant amb el cantó de l’escriptori, va eixir del departament.

Al despatx, el mànager el va rebre sense deixar de xiular, reclinat a la butaca. Va interrompre la melodia i va parlar:

—No xiula, senyor Brut? Som treballadors en horari laboral, no?
—No... tinc costum de fer-ho... —va titubejar.
—No li puc dir que siga una bona elecció. En fi... —va ajuntar les mans creuant els dits i va somriure—. He de parlar amb vostè. Sap per què?
—No ho sé —es va limitar a dir.
—No ho sap..., d’acord. Què em diu si jo li esmente la paraula «rendiment»?
—Es refereix al meu rendiment laboral?
—El seu, el meu, el de tots els treballadors de l’oficina..., el rendiment de la societat, senyor Brut. Parlem d’una cosa seriosa.

A cada silenci de Marcià, el mànager reprenia la melodia amb els llavis contrets i la mirada fixa en el monitor que hi havia a la taula.

—Senyor director... Puc parlar de la meua feina. Crec, si m’ho permet, que treballe més o menys bé.
—Vostè és l’únic treballador de l’oficina?
—No, clar...
—Doncs ací ho té.
—No entenc què vol dir...
—Els seus companys m’informen que el rendiment general ha abaixat. I no cal que m’ho diguen perquè jo mateix ho puc constatar. I vostè, senyor Brut, d’alguna manera està provocant eixa baixa productivitat...
—Jo crec que...
—No ha de creure, senyor —el va interrompre—. Ha de ser una peça en l’engranatge de l’oficina, de la comunitat. No s’ofenga, però diguem que vostè contamina la planta d’aquest edifici... a nivell laboral i més enllà. Treballar és molt més que treballar. Crec que m’explique amb claredat...

Marcià no va saber què dir davant d’aquell discurs. El mànager va dipositar un paper damunt l’escriptori.

—Senyor Brut. Lamente dir-li-ho, però em veig obligat a comunicar-li que ha d’abandonar aquesta oficina, aquesta empresa. Vostè ha tingut oportunitats per aprendre i no ho ha fet, em sap greu.
—Aprendre...? —va repetir amb la veu dèbil.
—Aprendre a ser eixa cèl·lula que, amb altres cèl·lules, aconsegueix coses molt grans per a tots nosaltres... Per cert: aquest matí, quan venia cap a l’oficina, no duia el barret amb les flors enganxades, veritat?
—No, no me l’he posat. Jo... —semblava voler iniciar una frase que, finalment, va deixar en suspensió.
—Direm que això no és quelcom... exemplar, senyor Brut. Jo sempre he cregut en la capacitat de rectificar. Potser ja és tard: ha de saber que he d’informar ara mateix de la seua situació. No puc fer res per vostè. Tan sols donar-li un consell: si té una nova oportunitat, aprenga. Ara només em queda desitjar-li que tinga sort. És probable que la necessite.
—Sí, gràcies...

Marcià va signar l’acomiadament i, en silenci, va eixir del despatx. A continuació, va arreplegar les seues pertinences del departament, davant l’atenta mirada dels dos administratius, i va abandonar l’edifici.

Una vegada al carrer, va dubtar durant uns instants a l’hora d’orientar els seus passos. Després, amb les darreres paraules del mànager de l’oficina repetint-se-li en la ment, va començar a caminar en direcció a la parada del metro, la qual quedava a uns deu minuts. Llavors, va tenir la sensació que algú l’observava des d’un balcó i, girant el cap, va confirmar que era cert. Tot seguit, va constatar que una altra persona treia el cap per una finestra i també el mirava. En pocs segons, tota una multitud d’hòmens, dones, ancians i xiquets, des de les seues cases, contemplaven com Marcià es desplaçava per la vorera. La seua respiració es va accelerar i va començar a suar. Ara avançava a camallades.

Va sentir la sirena de la furgoneta de la policia moments abans que aquesta s’aturara amb brusquedat, barrant-li el pas. Sis hòmens uniformats, amb el rostre ocult rere el vidre dels cascs, van abaixar xiulant i van rodejar Marcià sense dir-li res. El primer colp de porra el va rebre a una cama i va caure de seguida a terra, alhora que estrenyia les dents. Immediatament, es van anar succeint innombrables impactes entre crits ensordidors i esguits de sang. Quan els agents es van fer enrere, el cos inert i castigat de Marcià restava immòbil sobre un bassal de color roig fosc que s’escampava a poc a poc. La gent que observava l’escena, des dels edificis, va aplaudir amb entusiasme durant una llarga estona.

Comentaris

  • La cabina.[Ofensiu]
    Nil de Castell-Ruf | 16-02-2018 | Valoració: 10

    Quin relat ! m'ha vingut al cap la pel·lícula espanyola, La cabina. Per l' 'atmosfera que es respira. Sobretot al final... No cal dir que tens imaginació per a donar i vendre. Salut, Nil.

l´Autor

Foto de perfil de Vicent Terol

Vicent Terol

127 Relats

380 Comentaris

103625 Lectures

Valoració de l'autor: 9.77

Biografia:
Tinc un llibre amb 113 microrelats, editat per "El Toll". Es diu Capsa de bombons.

Fusió de fotografia i microfragments a microfragments.

Escrits variats i altres coses a L'aixeta.


Per contactar: surfinpop@gmail.com